X

La solitud que se sent després del diagnòstic

Il·lustració © Laura Jareño

Porto dies rumiant i pensant sobre el meu primer ingrés psiquiàtric i quan li van posar “nom i cognoms” al meu trastorn. El buit i la solitud que vaig sentir quan tot això va ocórrer…

Al principi tot és confusió i caos extrem.

Un primer ingrés és horrible per a algú que no entén què li està ocorrent i que tampoc es troba en plenes facultats mentals per a entendre el perquè et lliguen a un llit i et punxen alguna cosa, deixant-te aïllada (jo vaig ser-hi quaranta-vuit hores).

Em vaig sentir vexada i maltractada. Reconec que tinc un trauma fruit d’aquest succés. És quelcom que la teva ment no arriba a superar i t’hi sents culpable. Vaig perdre moltes amistats de la meva infància, gent que coneixia de tota la vida, per estar “boja” i acabar en un psiquiàtric. Van ser moments molt foscos i solitaris.

D’aquest ingrés al diagnòstic va passar un any. Vaig ingressar voluntàriament a l’hospital de dia de Terrassa i allí em van diagnosticar trastorn esquizo-afectiu de tipus depressiu i trastorno límit de la personalitat. Recordo que, en assabentar-me, va ser com una bufa a la cara; d’aquestes que deixen marca, sentint-me en una solitud absoluta.

Creia que en aquest camí estava sola, que ningú m’entendria i que jo en tenia la culpa.

Amb els anys vaig aprendre, un cop més, a estimar-me, em vaig refugiar en l’escriptura, en l’art i en Activament : el seu grup de suport mutu i les seves múltiples activitats.

He après a lluitar pels meus drets. A fer allò que em fa feliç. A aportar la meva experiència i el meu granet de sorra perquè, a poc a poc, l’estigmatització dels trastorns mentals desaparegui de la societat i deixi de ser una gran xacra. Queda molt per fer, i molts reptes i adversitats per superar en aquest àmbit.

Ara, com a col·lectiu hem de romandre units. Reivindicar els nostres drets. Sortir al món no com a “malalts mentals”, sinó com a persones amb diversitat funcional capaces d’emprendre nous projectes orientats a enriquir-nos i conscienciar la societat que no som assassins ni psicòpates, sinó gent normal apta i compromesa amb els drets en l’àmbit de la salut mental.

Inma Muñez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top