X

Tinc un monstre dins meu

Il·lustració © Alan Calpe

Tinc un monstre dins meu, que em tira cap avall, a les profunditats negres, a l’absoluta desesperació, a la precisa mort.

Sempre és aquí, expectant. De vegades noto la seva presència, i tinc por. Va aparèixer del no-res i amb mi es va quedar. No sé per què m’ha tocat a mi, si jo abans era valenta, o almenys, això creia jo. Van ser tantes les vegades que em vaig proposar alguna cosa i ho vaig aconseguir, i tantes altres en les quals em van dir que no podria i ho vaig fer!

Però ara, tot costa el doble d’esforç, aixecar-se del llit per a fer la bugada pot ser un martiri. S’apodera de mi el “deixar per a demà totes les tasques”. Ja que cap es d’especial importància, i encara que ho fos, la meva ment buscaria una excusa o relativitzaria la necessitat d’ella.

El meu cos, cada dia més maldestre, es cohibeix que el vegin, intenta passar desapercebut per la resta dels mortals i de tant que es vol amagar, crea crisis d’ansietat, atacs de pànic, agorafòbia, i no sé quants sinònims més d’aquesta sensació tan horrible, en la qual saps segur que succeirà una cosa molt espantosa en breus instants. I el món gira, les persones no tenen rostre, només puc mirar al terra, a un punt fix i intentar controlar la respiració.

El meu pols està tan accelerat que sento com em batega el cor, el vertigen i els marejos comencen a aparèixer, les mans em tiben per a aferrar-me al que tingui a l’abast, i el més ràpid possible, intento buscar en el sòl un punt fix, ja sigui en les rodes del carro de la compra, o en una taca en el terra. El desequilibri s’apodera de mi i ressorgeixen, a més, per la tensió que es genera en els meus músculs, els dolors cervicals i lumbars.

El que en realitat són dues persones, fent cua en la fleca de tota la vida, per a mi són una munió que s’aglutinen les unes darrere de les altres, per a poder sortir el més ràpid possible, creant un coll d’embut, i de la qual jo al final, després de moltíssim sofriment, aconsegueixo sortir al carrer i puc respirar aire pur.

De la mateixa manera actua el meu cos en passar un camió o un cotxe amb la música molt alta. El que per a una persona sense aquests atacs seria molest per a les oïdes, per a mi és com estar en l’epicentre d’un terratrèmol.

Però no tot acaba aquí, el meu cos ha de recuperar-se d’aquest mal tràngol, ha de recompondre’s novament, estabilitzant els batecs del cor, que persisteixen en taquicàrdia. Els meus pulmons estan hiperventilats. És horrible ser conscient de l’exageració de la conducta, després d’observar la futilitat de la “situació d’emergència” sobre la qual m’ha alertat.

Malgrat que la resposta del meu cos ha estat totalment desproporcionada, jo he de restablir-me físicament i psíquicament. Asseure’m em dóna la seguretat per a començar a controlar la respiració: inspiracions una mica profundes, fer un segon de descans i expiracions molt llargues. Hi ha a qui li funciona millor amb una bossa, ja que hem hiperoxigenat els nostres pulmons, ara toca retornar-los el CO2 que necessiten habitualment.

Mayte Fernández


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top