X

Cogito, ergo sum

Il·lustració © Jordi Serra

Cogito, ergo sum“, deia Descartes al segle XVII (crec recordar); és a dir “Penso, per tant existeixo“. Em preocupa la cognició, quan la defineixen els experts es refereixen a les capacitats d’atenció, memòria, càlcul, etc. És a dir, el coneixement.

Sigui com sigui, jo tinc minvades les meves capacitats cognitives, ja sigui per l’esquizofrènia o pel que sigui. Sóc incapaç de llegir un llibre sencer i de veure una pel·lícula sencera. Fa anys que no vaig al cinema perquè em exigeix paciència en això i per no poder sortir a fumar mentre estic dins el cinema… És una cosa terrible l’ansietat que tinc quan estic dins el cinema. Però és que a casa tampoc aguanto veure una pel·lícula a la tele: entre la publicitat que interromp, que no em motiva l’argument de la peli, que he de llevar-me per anar a la cuina, que em truquen, que un Whatsapp, que pitos i flautes, no puc centrar-me en veure ni un sol capítol de cap culebró, ni de cap peli. Potser algun documental arribo a completar tot el film, però amb esforç d’atenció.

Tinc desenes de llibres a casa sense acabar. Alguns no els he començat mai, altres els he començat a llegir, però he abandonat a la primera pàgina o a la 20, però no més enllà. Després, passat el temps, m’oblido d’ells i del que deien. Em regalen llibres, em conviden a presentacions, compro llibres que prometen pel tema que tracten i, en canvi, s’em fa costa amunt prestar atenció a tot aquest cúmul de paraules juntes, que em marejo tan sols de fullejar el llibre. Aconsegueixo llegir algunes frases, però és impossible que durant una tarda, unes hores, uns minuts tan sols, durant bastants dies, em centri en una història escrita.

Per això un dia em vaig dir: llegiré i escriuré poesia, que és un gènere més breu, així es fa més digerible. I vaig llegir i vaig escriure poesia, sí, molt bé. També m’agraden els articles, i vaig llegir i vaig llegir articles i articles, fins lleis i manuals, guies, etc. Devorava tot això, perquè eren lectures més suportables, àgils, o menys teòriques.

Quan vaig anar a les formacions d’Obertament, em vaig adonar que el tema de l’estigma m’interessava, i així vaig prestar més atenció al que es deia sobre tot això, no només en la formació presencial, sinó fora d’ella. Havia donat al clau, just el que necessitava saber, que no hi ha qui comprengui les enormes dificultats derivades de les dificultats cognitives de qui té trastorns mentals.

Quan es parla de acatísia, es parla de la incapacitat per estar assegut, callat o quiet durant una bona estona. De manera, que la persona amb acatísia necessita constantment, amb breus intervals, aixecar-se i fer alguna cosa, o anar a algun lloc, encara que sigui per no fer res. A mi, certs informes em van dir que jo tenia acatísia. Això va ser en un interval de temps curt, quan es va intentar canviar-me la medicació un cop en el passat. No obstant això, el meu dèficit d’atenció, els meus problemes de concentració i la meva memòria desmemoriada, vaga i capritxosa fa de mi un ésser vagabund de les xarxes, que comparteix informació, que de vegades llegeix, altres no, però que necessita posar en pràctica la lectura (per breu que sigui), l’escolta de música (genial acompanyant en els moments de soledat), la contemplació de material audiovisual com vídeos pedagògics, notícies, documentals, etc., que em cridin l’atenció per alguna cosa. En aquestes activitats em trobo a la meva salsa, malgrat totes les dificultats a nivell cognitiu, ja que els meus nivells varien constantment.

La dificultat de tenir la meva ment en un equilibri entre activitat i assossec, treball i oci, concentració i relaxació, em suposa un repte a què m’enfronto cada dia, i pel qual m’esforço a millorar, posant de part meva. “La inspiració ha de agafar-te treballant”, deia un. El cas és que quan el treball fluctua tant, i les teves activitats són tan dispars i tan alternes en el temps, no hi ha qui posi ordre en el caos.

De l’ordre i el caos també parlaven els filòsofs clàssics. Però això ja és un altre tema, ho deixo aquí, amb el suspens d’haver proposat aquest tema de la cognició a debat. Segur que molts i moltes de vosaltres us trobeu igual, o semblant. Què em dieu?

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top