X

Destapeu-vos la vena dels ulls i veieu la realitat

Il·lustració © Laia Arque

Qui sou vosaltres per dir-me que tinc un Trastorn Mental Sever (TMS)? Per què vosaltres parleu amb un llenguatge que en teoria jo no l’haig d’entendre, perquè sóc la pacient? Au, vinga, no sabeu amb qui parleu. No és que sigui d’una altra galaxia, o especial, no, és que resulta que m’he anat coneixent, a poc a poc, en tota la meva vida, des dels 18 anys posem per cas, fins als 42 anyets més o menys.

En aquest moment existencial de la meva vida, on aboco el que tinc dins meu, perquè fins ara ho tenia tancat sota pany i clau, en la plaça pública (on la gent intercanvia idees-pensaments-sentiments-emocions), jo puc dir en veu alta que m’estic investigant a mi mateixa per determinar si realment tinc un tms o més aviat el que jo tinc és donat per una trisomia de l’x i un pare súper autoritari, sobretot en una infància infeliç.

No seran les conductes estranyes en mi vaticinades per una trisomia de l’x? Tinc tres cromosomes del cromosoma sexual i això dóna uns efectes secundaris com per exemple alteracions de la parla, llenguatge, dislèxia, ansietat, depressió, alteracions en les funcions motores, dificultat en la comprensió i les matemàtiques, creixement molt ràpid dels ossos, etc.

Jo sé, hipotèticament, que amb tanta pastilla m’heu enverinat el cervell i possiblement el TMS em ve d’aquí. Ho sé perquè he hagut de patir una insuficiència renal aguda. L’hem pogut salvar a temps… però a cada analítica sempre mirem els barems de dos elements, que són la creatinina i el filtrat glomerular, molt importants pel bon funcionament del ronyó.

Tot es complica amb les pastilles!

Vosaltres, els psiquiatres, no em compreneu. Des del primer moment que no raoneu el que jo plantejo i si ho raoneu ho feu asseguts des de la vostra poltrona, i us quedeu cegs de saviesa salcediana? No serà que dubtar de vosaltres, els psiquiatres, us desagrada moltíssim, si aquest posar en dubte ho fa una pacient, que mostra unes conductes que dieu “estranyes” i ja ràpidament m’atribuïu en un brot psicòtic?

Potser haurieu de revisar les definicions de les vostres paraulotes enlloc de continuar com fins ara.

Potser haurieu d’escoltar més als pacients i furgar en la ferida i anar a l’arrel del problema senyors meus.

Potser no haurieu d’empastillar tant a la gent, a mi, que estic sobremedicada i nedo a contracorrent, però el mar brau m’empeny cap a la cascada de brots psicòtics mal entesos, mal curats i amb intents de que jo i altres ens oblidem dels mateixos per passar a prendre’ns tota la porqueria medicamentosa.

Qui nassos sou? Amb quina autoritat em dieu a mi, que m’he estat estudiant durant molts anys, que el que realment tinc és un brot psicòtic?

Si cal pregunteu més al pacient, procureu fer relacions d’idees, useu la lògica per a pensar, que us quedeu molt curts. Perdoneu-me, però us ho havia de dir. Tot el personal sanitari de la salut mental haurieu d’estudiar dos assignatures de Filosofia: a) Lògica i b) Filosofia del Llenguatge.

En aquesta doble investigació meva, és a dir, tornar-me a mirar tots els informes psiquiàtrics i trobar aquestes conductes a la meva llarga vida ha estat feixuc, però no pesat i, aleshores, he fet el mateix amb la trisomia de l’x (també anomenada Triplo-x o 47,xxx. Penseu que la majoria de la gent té 46 parells de cromosomes, doncs jo en tinc 46 + 1). I m’hi he trobat!

He trobat situacions on apareixia la trisomia de l’x. No hi ha tantes causes de conductes “estranyes” rares o fantasmes. Així doncs, concloc que i agafant-ho en pinces, crec que jo no pateixo cap TMS.

Hi ha una altra cosa: el meu pare. No us puc explicar el que em va fer, aquí, entre línies potser sí, però el text quedaria tacat per la malifeta que va produir en mi canvis corporals i mentals per la resta de la meva vida. Encara avui dia arrossego aquesta lacra, per un ésser… que no es mereix ser anomenat Ésser.

A més, noto en mi una desesperació absoluta a no poder-me explicar del tot i, a sobre, haver-me de sentir unes explicacions malsonants per part dels psiquiatres, tant de Barcelona com de Vic. Perquè entre tots ens poseu nerviosos. Sí, potser alcem la veu, els nervis ens traeixen i encara ens posem més alterats, i au, cap a l’hospital.

Una persona sense TMS pot enfadar-se, es pot alterar, es pot posar nerviosa i la deixen estar, nosaltres, tenim les mateixes reaccions i per l’orella ja ens duen a l’hospital. Això és estigma.

N’estic tipa de tants psiquiatres que es pensen que són déus-deeses i que no revisen/no fan cas a la meva petició: si et plau, seguin a pensar una miquetona.

Sònia Salcedo


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top