X

Un diagnòstic inesperat

Il·lustració © Mireia Azorin

Gairebé no recordo res. Res de res. Només sóc capaç de visualitzar l’aeroport del Prat, arribades, acabada d’aterrar de la gran poma: Nova York. Any 2002.

Tot al meu voltant era un plató de televisió i jo algú amb certa fama que recentment arribava a la seva ciutat natal. Tothom em fotografiava. Només era capaç de veure els flaixos i els somriures dels meus admiradors.

Ni tan sols recordo quan em va rebre el meu pare, qui esperava neguitós el meu retorn.

Pel que sembla, que aquells amb qui havia conviscut quasi un mes a la ciutat dels gratacels havien contactat amb ell, força preocupats, a causa del meu comportament durant els darrers dies que havia esdevingut psicòtic i diguem-ne que poc “normal”.

Havia deixat de dormir, a penes menjava i portava un ritme sobreaccelerat, irritat i amb grans canvis d’humor. Idees delirants i poca coherència en els meus actes.

La veritat és que raó no els faltava. Estava vivint una pel·lícula en la qual em trobava envoltada de càmeres que enregistraven cadascun dels meus moviments, com si d’El Show de Truman es tractés. Totes les cançons que sentia es dirigien a mi, la televisió em parlava directament i m’atrapava en el sintonitzador. Jo, inconscient del que estava succeint, em submergia cada cop més i més en aquella movie.

I així va ser quan per primera vegada vaig trepitjar el terra d’un psiquiàtric, on em van estabilitzar a base de medicació i em van etiquetar amb un diagnòstic.

Vaig deixar de ser la saludable Marta per a passar a ser una malalta mental. Trastorn bipolar tipus I esquizoafectiu greu, em van dir.

El món se’m va ensorrar. A partir d’aquest moment hauria de començar a consumir medicació de forma regular (quan jo no em prenia ni una aspirina per al mal de cap!) i deixar de banda les meves amistats ja que, segons els professionals, havien estat una mala influència per a mi.

I us preguntareu per què, segurament. Érem joves, aventurers i ens agradava experimentar amb tot al nostre voltant, una cosa que sembla inofensiva però, pel que sembla, era massa estimulant per a mi i per al meu trastorn.

I a partir d’aquí sis ingressos més, cadascun amb les seves anècdotes, victòries i derrotes.

Marta Díez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top