X

La causa són els traumes a la infantesa

Il·lustració © Mireia Azorin

Hola, voldria explicar la meva experiència negativa, però real. Jo escric diagnosticada de TLP, esquizo-evitativa, TDH, TCA i Depressió Major. Però segons m’han explicat els professionals de salut mental, és degut als traumes viscuts a la infantesa.

Des de que tinc noció de la meva vida, he viscut situacions que per mi han estat molt dures. Primer per la qüestió familiar: he patit negligència, abandonament i maltractaments familiar per part del meu pare. El primer record que tinc d’ell es foten-me una pallissa per menjar pa amb nocilla, recordo estar al darrera d’una furgo anant de banda a banda de les hòsties que em donava. Per què? Senzill, érem vegetarians estrictes i era producte prohibit. La meva ment, gràcies a un mecanisme que ens permet subsistir, m’ha volgut protegir esborrant èpoques de la infantessa.

A casa meva no existia respecte, tot eren maltractaments físics amb la regla a les mans, la corretja a tot arreu, petades, cops amb la sabatilla, tibades d’orelles. Però molta estona, amb pals, tirant-nos pedres… menyspreu, insults, ridiculitzar-nos davant de gent i a casa, desvalorant tot allò que una nena necessita per tenir autoestima. Si constantment et repeteixen que no vals res, que ets inútil, no és fàcil valorar-se.

Jo recordo un dia que va venir colèric no sé perquè i em demanava que el respongués i tenia tanta por que el coll se’m va tancar i no podia respondre, ell s’emprenyava més!

Jo anava a parvulari, primer i segon, després vam marxar a viure a un altre lloc.

Normalment ell solia deixar-nos amb gent coneguda d’ell, una d’elles era un professor americà amb qui ens deixava per aprendre i que ens fes de cangur, un home gran. Bé, aquest individu sempre ens feia regals, però també em portava a casa seva i deixava a ma germana veient la televisió i a mi em portava a l’habitació i m’estirava al llit on deixava anar la seva imaginació amb mi. No entro en detalls.

També es va afegir que durant tota la meva vida escolar vaig patir bullying, petades, insults, tibades de cabell, xiclets al cabell… Em feia terror anar a l’escola i els pares mai van dir res, tot i que jo se’ls hi deia.

Al voltant dels 8 anys vam marxar a viure a un altre lloc. Allà vaig estar un any sense anar a escola, patint explotació infantil de sol a sol; l’havia d’ajudar a fer de paleta fent ciment, transportant maons, totxos… Després també transportant pedres, carretejant bidons d’aigua, ajudant fent de mecànic. Rebia cada hòstia i crits, desvaloracions… Si no li feia o donava les eines correctes i ràpid, ajudant amb jardineria i tot el que calgués, com ja he dit, venien els cops i de més, em quedaven blaus per la seva agressivitat, contusions, esquinços. Però això no era impediment per seguir l’endemà. Un dia vaig estar a punt de perdre el dit petit perquè volia que li aguantes troncs i la moto-serra em va tallar, realment un miracle, em van embenar el dit, culpant-me i esbroncant-me i vam seguir, a més deia que era culpa meva, que jo m’ho havia buscat.

Entre tant va començar a abusar de mi i violar-me durant no ho sé, 2 o 3 anys. Aclareixo que ajustar el temps a les situacions no sempre em quadren.

Ell va començar a treballar on havia de fer molts quilòmetres, va ser molt dur per mi, perquè parava a mig camí per satisfer les seves perversions, (violacions), però un cop al lloc, jo em passava gran part del dia amb un company de feina que abusava de mi, no va arribar a violar-me però casi, i això cada dia, sessió doble.

Per fugir de la situació em vaig buscar un xicot, crec que tenia uns 13 anys i ell 18. Va ser dur aguantar els atacs de gelosia que patia (i el fàstics que em feia el noi). Comentaris durs com que era una puta, que si ja m’havia menjat…, que era una escalfa braguetes i que no li estranyava si em passava alguna cosa. Molt desagradable! Als 15 anys vaig començar a treballar. Amb la mala sort que l’amo era un pervertit sexual i em tancava a la càmera frigorífica amb ell o es treia els pantalons i em forçava a tocar-lo, o a les escales que comunicaven al pis de dalt. Vaig aguantar un any, una tortura que no entenia perquè seguia passant.

Durant tot aquest temps ha estat un malson que, tot i estar en diferents tractaments psicològics, no he aconseguit superar i quant veig algú que té una semblança amb qui em va maltractar tremolo.

Com heu llegit, explico experiències fins els 15 anys. Aquí em quedo, però tinc molt més per explicar encara.

Abigail Herrera


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top