X

L’esperança i els falsos positius

Il·lustració © Rosa Rubio

Crec que quan parlem de falsos positius tan sols els molt entesos i els activistes en salut mental contra l’estigma sabem a què ens referim.

Aquesta afirmació la faig perquè ho he comprovat amb les persones del meu entorn que són alienes al món de la salut mental: no saben a què ens referim quan som crítics amb aquestes afirmacions que relacionen genialitat artística i problema de salut mental.

Però, què vol dir exactament això dels falsos positius? Intentaré aclarir-ho. Hi ha una sèrie de tòpics sobre les característiques que tenim les persones que passem o hem passat per un problema de salut mental. Entre aquests tòpics es troben uns que son de caire negatiu: som violents, impredictibles, mandrosos , febles, sense voluntat, i un llarg etcètera. I altres de caire positiu com son la genialitat, la sensibilitat artística, posseïdors d’una creativitat extrema, que s’atribueix sobretot en moments de crisi o similar a totes les persones que tenim un trastorn mental.

Jo vull aclarir, també, que poso en dubte el binomi genialitat i bogeria com a quelcom inseparable: no tots els genis tenen o tenien un trastorn, ni totes les persones amb un trastorn son genis artístics per si mateix. Això ho tinc clar. Tot i així, us confessaré que ens els meus moments de depressió aguda, quan em trobava en el més obscur infern, el fet de saber que determinats personatges del passat havien patit un trastorn anímic sever, com es el trastorn bipolar, per a mi representava un plus que m’ajudava a il·luminar la lluita titànica que jo havia de fer per sortir del pou.

Pintors i escriptors com: Edward Munch, Paul Gauguin, Vincent Van Gogh, Leo Tolstoi, Hermann Hesse, Ernest Hemingway, Henrik Ibsen, Virginia Woolf, Victor Hugo, Edgar Allan Poe, Graham Greene, Maxim Gorky, Mary Wollstonecraft, Sylvia Plath, Giorgia O’Keeffe i moltes més… Saber que totes aquestes persones, malgrat les seves crisis, van ser capaços de deixar-nos un llegat ple de creativitat suprema representava per mi una escletxa d’esperança per tirar endavant. M’aferrava a aquesta idea en moments de desesperació per dir-me que la meva sensibilitat també podia plasmar-la a traves de la creativitat de pintura o de qualsevol actitud crítica envers alguns convencionalismes que em desagradaven. M’ajudava a reafirmar-me en la lluita per superar-me. I a partir d’aquest recordatori començava la meva lluita per surar cap a la superfície. És possible que la creativitat t’ajudi a sobreviure, em deia jo en aquells moments. I amb aquest convenciment he lluitat.

Aquests creadors em servien de referents positius. Encara que jo no sigui genial, sí que la creativitat m’ajuda a sobreviure. I és per això que necessitem referents en el present: famosos que en l’actualitat estiguin disposats a sortir de l’armari i anunciïn el seu trastorn amb la naturalitat de la vida mateixa. La seva referència ajudaria a demostrar que no cal amagar quelcom que no es dolent en si mateix, sinó que forma part d’aquesta vida estressant que tendim a enaltir equivocadament. El somni de la fama també ajuda a emmalaltir, i els amagatalls son tan plens que les estadístiques delaten l’epidèmia: 1 de cada 4.

En fi, que amb o sense famosos del present, jo em conformo amb els artistes del passat com a un motor més que m’insufla esperança.

També em quedo amb aquesta reflexió del meu amic Vincent Van Gogh: “És veritat que per a l’art, on hi ha necessitat de temps, no estaria gens malament viure més d’una vida”.

Rosa Rubio


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top