X

La meva vida paral·lela entre la meva salut mental i la meva orientació sexual

Il·lustració © Mireia Azorin

Aquests dos conceptes són claus en la meva vida. La principal connexió entre ells és que jo no vaig demanar ser “diferent”.

Aviat vaig saber que m’agradaven les noies, quasi quant tot estava a punt de desbordar-se i jo “debutar” amb una depressió major, cap allà els meus 11-12 anys.

És curiós la de coses que tenen en comú la meva orientació sexual i la meva mala salut mental. Jo no vaig decidir ninguna de les dues, no es tracta d’una decisió. Simplement sentia i sabia que m’agradaven les noies i simplement una sèrie de circumstàncies van fer que es manifestessin una sèrie de símptomes que segons el criteri d’un psiquiatre amb va diagnosticar depressió major (el meu primer diagnòstic).

D’ambdues circumstancies jo m’avergonyia. Ambdues situacions em causaven molt de sofriment. És obvi que la depressió causa molt sofriment psíquic però és que pensar que jo era lesbiana també em provocava sofriment. Em va costar molt acceptar que era lesbiana, fins 5 o 6 anys més tard i ho vaig portar bastant en secret. Ambdues situacions eren tabú, compartien el no parlar d’allò, el ser objecte de vergonya per a mi.

Hi va haver un moment d’empoderament d’ambdues situacions, sobretot quant la meva família va saber que era lesbiana i ho va acceptar per allà els 24 anys. I un temps després i carregant amb dues altres etiquetes diagnòstiques igual de doloroses (trastorn alimentari no especificat i trastorn bipolar) vaig poder no tenir por ni necessitat d’amagar-me del que jo era o tenia: era lesbiana, tenia problemes de salut mental. Molt important no sóc una bipolar (això implicaria que sóc en essència aquest trastorn), tinc trastorn bipolar.

Hola, sóc la Mònica, tinc 42 anys, m’agrada escriure, fer teatre, adoro els meus nebots, quant puc m’encanta viatjar, el meu color preferit és el lila. Ah!, i estic casada amb una dona i tinc un trastorn mental. Exercici molt senzill crec per comprendre-ho.

Més tard em vaig sorprendre a mi mateixa enamorant-me d’alguns nois. Després del dolor i treball personal que havia suportat “les meves pedres a l’esquena” al reconeixem i identificar-me amb una manera de sentir, amb un col·lectiu, a la fi i al cap amb una etiqueta en aquell moment em vaig sentir òrfena, no sabia una altre vegada què era, qui era jo, què em donava identitat?

En la meva experiència en el món de la salut mental, com moltes altres persones, sabem molt d’etiquetes i del mal que fa que t’etiquetin de boja, nerviosa, depressiva, bipolar… I de tot l’estigma associat a les persones amb trastorn mental: perilloses, dèbils de caràcter, inestables, no confiables, amb deficiències cognitives, etc. i quant fas teves totes aquestes etiquetes, l’anomenat autoestigma no és tant diferent al que jo tenia quant era adolescent i pensava que per ser lesbiana la meva família no ho entendria i em rebutjaria, que la gent pensaria que odiava als homes, es preguntaria si jo sóc la que fa d’home o dona, que no podria ser mare, totes aquestes idees preconcebudes i falses sobre un col·lectiu que no compleix amb les expectatives de la normativa imperant ja que qüestiona el patriarcat.

I encara que el primer diagnòstic pugui ser una mica alliberador perquè resulta que el que et passa té un nom i li passa a més gent i es tractable, de la mateixa manera reconèixer’t amb una orientació o identitat sexual et fa sentir o connectar amb una part íntima de tu mateixa però també amb un col·lectiu que lluita pels mateixos drets. Per això existeix el dia de l’orgull LGTBI i el dia de l’orgull boig!

Després de quedar orfe del meu ja passat lesbianisme, que em quedava? Identificar-me com bisexual? No m’agrada el terme ni el concepte en si. Em vaig adonar que m’enamorava de les persones que em seduïen afectiva, sexual, eròtica, intel·lectual, platònica i tots els ments imaginables. Suposo que sóc diversa. Està molt de moda el terme diversitat sexual i m’agrada aquest concepte perquè és ampli i no excloent. El cas és que el meu primer amor va ser una noia i m’he casat amb una dona. He estimat a homes (la majoria excepcionals, per cert) però jo m’imagino un constructe que va de lesbiana a heterosexual. He tingut relacions lesbianes i relacions heterosexuals però si tingués que definir-me en aquest constructe la balança s’inclinaria cap al lesbianisme. (per què és masculí si parlem de dones que s’estimen?).

En definitiva, conèixer-se, reconèixer-se, sentir-se identificada, etiquetar-te o que t’etiquetin… És tant semblant en el món de la salut mental com en la meva orientació sexual.

Jo he patit molt per ser diferent, per no complir amb la orientació sexual normativa i per ser diagnosticada de trastorns mentals, ho he amagat al institut, a la universitat, en feines i això no pot ser bo, el que és invisible no existeix, i la meva vida havia de ser visibilitzada, ara ho sé. I ara em sento més relaxada. Mai vaig imaginar que em casaria amb la meva novia i vestiria de blanc com somniava de petita i la meva família estaria allí orgullosa de mi.

Mai vaig imaginar que, encara que amb molt d’esforç i no sent sempre fàcil, porto una vida bastant normalitzada i el més important estable en quant a salut mental es refereix des de fa ja uns quants anys.

Ara em sento forta i sé que no tinc cap problema per ser diferent. En tot cas el problema el té aquesta societat patològica que ens vol a tots tallats amb el mateix patró mental i sexual per considerar-nos normals. Algú em pot explicar que és ser normal?

Mònica Civill


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top