X

Parlem de la culpa i l’autoculpa

Il·lustració © Sergi Balfegó

El sentiment de culpa és molt ampli. Per això escric de la culpa des de mi mateixa, però també des dels diferents contextos en què l’he sentida i continuo sentint-la.

La culpa s’acostuma a situar en el centre dels malestars que ronden al nostre voltant. La societat en la qual vivim ens dicta que ja som culpables fins i tot abans de néixer, ja que necessitem participar en un ritu per a ser perdonats. Si no participes, a la teva mort vas a l’infern, independentment de les teves accions respecte a altres persones en aquesta vida. Naixem amb la culpa imposada, som culpables per quelcom que van fer els nostres avantpassats, ho portem en el nostre interior i hem de demanar perdó per això. Som culpables del que pensem, som culpables del que sentim, som culpables de les nostres accions, som culpables del que no fem. Resumint, som culpables de tot, per tot i en tot moment. Aquest sentiment de culpa moltes vegades ens acompanya sense saber d’on ve, està instal·lat en la nostra societat de forma tan habitual, que no tan sols l’hem normalitzat, sinó que a més no som capaces de veure’l, ja que hi vivim submergits.

Estic veient les notícies i no puc evitar sentir-me culpable de totes les desgràcies que ocorren en el món. Com he arribat fins aquí? Com és possible que assumeixi les accions d’uns altres com a responsabilitat meva?

Durant molts anys em vaig sentir culpable dels abusos soferts, impedint fer-los visibles, i la justícia tampoc ajuda, ja que parteix de la certesa que els nens permetem l’abús arribant a propiciar-lo. Em vaig autoculpar durant molt de temps, em vaig autoculpar de no haver dit res, em vaig autoculpar d’haver-ho permès, encara que tingués tan sols 5 anys quan va començar tot. Em vaig autoculpar i em vaig autoavergonyir del mal sofert. Sentia que em dolia l’ànima de tant patiment.

Amb tanta culpa, vergonya i dolor, com no desenvolupar un trastorn mental?

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top