X

Ser en companyia

Canviar el Món

Fotografia © Elena Figoli

En la pròpia individualitat, en el mateix fet de ser un ésser únic, tots ens podem sentir diferents i singulars, i sols en tot el que comporta ser algú amb una biografia i una idiosincràsia determinades.

Penso que aquesta és una cosa que nosaltres sabem molt bé,que malauradament en diverses ocasions se’ns fa molt present i tenim molt clar els desavantatges de la pròpia diferència, del nostre caràcter d’éssers singulars i únics, perquè de vegades podria dir-se que les nostres peculiaritats se’ns fan més evidents que al comú de la gent.

Personalment, moltes vegades m’he sentit sola per tenir uns pensaments i sentiments que no m’eren fàcils de compartir amb qualsevol altra persona. Me’ls guardava per por de no ser compresa, de ser jutjada o de ser rebutjada. I en aquest últim cas m’he sentit com si la depressió fos una malaltia que es pogués encomanar o que una persona amb aquesta problemàtica sempre i invariablement estigués ensorrada i només pogués transmetre, per exemple en una conversa, coses tristes. Podem tenir-hi tendència, podria semblar-ho, però ni ho és sempre ni és així.

Quan vaig comentar a algú que tenia una depressió greu i tot seguit em vaig adonar que m’anava deixant de costat, en la meva decepció vaig pensar en quina altra mena de persones que han patit o podrien patir discriminació per ser com són tenen més sort que nosaltres. Una persona disminuïda física o psíquicament rep més comprensió i escalfor humana que nosaltres. La malaltia mental fa por a la gent. Però tota la nostra persona va molt més enllà de la nostra malaltia, no som una o la malaltia. L’homosexualitat ha estat una realitat humana que, malgrat donar-se en la natura i ser present des del principi dels temps, ha estat rebutjada i castigada amb crueltat, i en certes cultures i moments històrics socialment ha estat estigmatitzada i ha costat d’acceptar, en el millor dels casos, fins no fa gaire.

Nosaltres podem tenir també un orgull com l’orgull de la gent de color o del col·lectiu gay, llatinoamericà, gitano… posem per cas? Sabem bé que tenim encara força feina a fer per aplanar-nos el camí.

Escric aquest text per compartir amistosament amb vosaltres les meves reflexions i agrair-vos com a entitat la visibilitat i dignitat que ens ajudeu a tenir i a sentir, i també quelcom que valoro molt: el caliu humà, la companyia. El reconfortant fet de saber que comptes amb algú amb qui fer pinya i amb qui pots ser simplement qui ets i com ets. Semblen coses òbvies, potser, però per a mi són dues grans coses: el inestimable valor de la companyia i de poder ser jo mateixa sense escarafalls.

Per acomiadar-me de vosaltres us deixo un petit poema de Joan Vinyoli que podria reflectir perfectament part del que us he esmentat:

TARDA FOSCA
Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Ruth Martínez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top