X

Encara tinc il·lusions, somnis i esperances

Il·lustració © Jordi Serra

Vull explicar-vos que sempre he estat i sóc alegre i divertida, que encara tinc il·lusions, somnis i esperances.

M’acaben de diagnosticar de bipolaritat tipus I, que imagino que he desenvolupat per la vida que he tingut, o potser no. No ho sé. La meva infància va ser hostil, amb una mare malalta, sense diagnosticar, que pagava la seva ràbia i frustració amb les meves germanes i amb mi. Pegava poc, però les seves paraules eren inoblidables, encara recordo moltes i fan molt mal sempre.

Jo tenia dues germanes. La més gran m’ignorava i la mitjana era l’única que em feia cas, de vegades per maltractar-me i d’altres per adorar-me. I vaig créixer amb ella, a la deriva dels seus canvis i de la seva inestabilitat.

D’altra banda va haver-hi una baralla en la família, pel marit de la meva cosina, que va intentar abusar de mi amb cinc anys. Es va saber gràcies a la meva germana. Ella em va salvar. Ara veig que vaig idealitzar aquella part de la família. I en realitat mai van ser el que jo vaig veure amb cinc anys, van ser tan meravellosos com la meva mare em deia que eren.

Arran de tot això i de separar-nos de la família de la meva mare, crec que la meva mare la va prendre més amb la meva germana. Ella no va tenir recursos per a tants atacs, amb un trastorn límit de personalitat, i va prendre salfumant. El dolor degué ser horrible, però va sobreviure fins fa quatre anys i mig, que ja no va poder més i va acabar. El consol que em queda és que ja no pateix. Em va escriure una carta dient-me com m’arribava a estimar i agraint-me tot el que vaig fer per ella, que l’única cosa que vaig fer va ser estimar-la sempre.

De vegades crec que podré amb tot a la vida i d’altres ni m’aixeco del llit en dies. Tot i així, treballo d’infermera en un gran hospital i sóc molt treballadora i responsable. La feina és com una teràpia, de vegades. D’altres és molt estressant. La meva vida monetària és bastant desastre, perquè el diagnòstic va arribar tard, em vaig arruïnar, vaig comprar i comprar, mentre m’ofegava enmig de tant dolor.

He entrat en llei de segona oportunitat. Vint-i-quatre préstecs, vaig sol·licitar. Mai vaig veure com estava de malalta, fins que va ser tard.

Fa un mes que em tracta un metge especialista, que també treballa a l’Hospital Clínic. Em fa moltes preguntes i m’ajuda a conèixer-me millor i a entendre’m. Està intentant saber com és la meva bipolaritat i m’ha pautat medicació nova. Estic millor, però sé que queda molt camí per recórrer. Espero i desitjo trobar algun dia la manera d’aprendre a viure amb aquesta malaltia i a perdonar la meva família, perquè ells també estaven malalts.

Núria Sánchez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top