X

Com em va ajudar el feminisme a entendre el meu malestar?

Il·lustració © Clara Carbonell

Diuen que les dones que hem passat pels anomenats “Trastorns de la Conducta Alimentària” tenim una percepció distorsionada sobre el nostre propi cos: en el mirall ens veiem més grosses del que ens veuen els altres; estem obsessionades amb la nostra imatge i el nostre pes; som vanitoses i extremadament perfeccionistes. Es tracta d’un assumpte personal? El feminisme em va ensenyar que no, el meu malestar era també polític.

Tenia 17 anys quan em vaig donar compte que estava passant per quelcom diagnosticable com un “trastorn de l’alimentació”, avui conegut com a “trastorn de la conducta alimentaria” (o per ser encara més reduccionistes, simplement “TCA”). El mateix Google m’ho va confirmar. Qualsevol cerca electrònica sobre les meves sensacions i les meves conductes em dirigia als criteris diagnòstics del llavors vigent DSM-IV: presència d’afartaments recurrents, sensació de falta de control sobre allò que s’ingereix, conductes inapropiades i repetides amb la finalitat de no guanyar pes, almenys dues vegades a la setmana durant un període de tres mesos, autoavaluació exageradament influïda pel pes i les siluetes corporals. La conclusió: tenia un “trastorn mental”.

Anys després torno a aquest moment, ho connecto amb la meva història de vida, amb el meu context i amb l’organització social, i em pregunto: la del problema era jo, i no un context masclista on les dones creixem híper-sexualitzades però sense drets sobre els nostres propis cossos? Un context on rebem constantment missatges sobre que “bones” que estem (o no estem) però que, davant la mínima mostra de desig sexual o exercici autònom i lliure de la nostra sexualitat, se’ns penalitza i se’ns assenyala de la manera més severa i tristament normalitzada. “Meuca”, per dir només una de les més comunes; i les lluites per legalitzar o mantenir legal l’avortament, per posar un altre exemple.

Un context que, de fet, ens ensenya molt bé a desenvolupar aquella “autoavaluació exageradament influïda pel pes“; on adquirim una habilitat inigualable per a híper-vigilar les nostres “siluetes corporals” i fins i tot les de les nostres companyes. Naveguem entre missatges contradictoris que no només ens penalitzen per no complir amb els estàndards hegemònics de la bellesa i la feminitat; sinó que ens culpen també per intentar complir-los: “l’autoavaluació es veu indegudament influïda per la constitució i el pes corporal” és un dels criteris actuals per a diagnosticar aquest “trastorn mental” (en el DSM-5). Si no compleixo els estàndards de la constitució i el pes corporal no sóc tan “correctament” dona, però si intento “indegudament” complir-los sóc dona boja? Culpa sobre culpa.

Un context on la nostra “autoavaluació” no gira entorn als mateixos valors amb els que s’identifiquen fàcilment la majoria dels homes. Ens toca fixar-nos en el nostre pes i en les nostres corbes; comparar-nos constantment amb ideals publicitaris i amb les companyes al costat, mitjançant imaginaris tan impossibles que sabem inassolibles i nogensmenys ens costa molt deixar d’intentar. Integrem, fins i tot, la necessitat de competir entre nosaltres per un reconeixement que és finalment masclista.

Quina altra cosa pot generar un context així, sinó culpa i càstig? Una necessitat implícita de depositar la culpa i el càstig sobre els nostres propis cossos. Una necessitat de per fi traspassar els límits que el masclisme i el patriarcat ens han imposat. Un breu exercici de llibertat i autonomia corporal i, acte seguit, viure les conseqüències doloroses de l’esmentat exercici: castigar-nos amb una purga auto-infringida; per després retornar a la situació inicial, “com si res hagués passat“, “com si no hagués ingerit 2.000 calories en 30 minuts“, “que ningú s’assabenti“, “que segueixo essent perfecta“.

Qui va transformar en mi aquesta necessitat? Cap psicòleg, psiquiatra, metge, ni manual diagnòstic. Van ser altres dones, va ser haver canviat de context, va ser haver tingut l’oportunitat de fer altres coses socialment valorades, va ser haver construït noves xarxes i noves fites (els estudis, l’acadèmia, l’activisme, el feminisme). Aprendre d’elles, de dones que havien rebut els mateixos missatges que jo. Algunes havien passat per situacions semblants; altres havien crescut amb més llibertats, amb altres opcions. I jo vaig créixer de nou, junt amb elles.

Molts anys abans del meu naixement, les feministes de la segona onada van dir que “Allò personal és polític“. Que els nostres malestars no són aïllats ni individuals, sinó que estan connectats amb una sèrie de discursos, pràctiques i relacions entreteixides en l’estructura social i política. A mi no em feia falta la psiquiatria, em faltaven altres relacions, altres narratives, altres experiències i altres possibilitats. Em faltava polititzar els meus malestars; això m’ho ha ensenyat el feminisme.

Grecia Guzmán


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top