X

Què m’aporta estar a una associació com ActivaMent

Il·lustració © Mireia Azorin

En la meva etapa d’infància, adolescència i part de joventut, a causa del que estava ocorrent en el meu entorn, no vaig poder tenir una formació acadèmica ni cultural. Em va costar accedir al món laboral, no em queixaré del treball precari a causa de la meva baixa formació acadèmica. Em queixo més de l’eventualitat, ja que tenir uns horaris m’ajuda a estructurar el dia a dia.

Sempre vaig trobar a faltar una vida laboral, amb les seves obligacions, amb els seus reptes, amb els problemes que també comporta, com una manera d’estar en contacte amb la vida. Viure tancat en un mateix és molt dur i incapacitant, el simple fet de sortir a comprar una barra de pa ho vivia com una expedició a l’Amazones. Sé que és difícil d’entendre que al voltant d’un any, en plena adolescència, sentís enveja i admiració per les meves amigues, per ser capaces de caminar pel carrer més enllà de la vorera de casa seva, que fossin capaces de creuar un pont, d’anar a treballar amb moto o d’utilitzar el transport públic. Sentia enveja i admiració, elles evolucionen cap a la vida adulta, i per tant a una vida autònoma, i jo em quedo ancorada durant l’adolescència. Em vaig quedar tancada a casa meva per unes cadenes invisibles que em van costar uns anys trencar. A partir del meu primer ingrés amb 23 anys en un hospital psiquiàtric (Torribera) començo a reconstruir la meva vida, una vida que ha de partir d’un altre punt diferent del que vaig perdre amb 18 anys.

M’anaven sortint treballs esporàdics, fins que vaig estar durant un any treballant en un bar. D’aquí vaig passar a treure’m el permís de conduir i a treballar en diferents fàbriques de peó. Treballar a l’hostaleria és dur i està mal pagat, però gràcies a obligar-me a anar cada dia a treballar vaig poder sortir de la situació d’estancament en què em trobava. Recordo amb afecte la sensació de llibertat que sentia els dies que no treballava i m’agafava un mapa de carreteres, omplia el dipòsit de benzina i m’anava a descobrir llocs pròxims.

ActivaMent m’ha donat l’oportunitat de sentir que totes les experiències negatives que em van fer patir durant anys són d’utilitat a altres persones. M’ha fet sentir que malgrat tot no ha estat un temps perdut. Antigament estava convençuda que els meus primers 27 anys de vida no van servir de res. Ara, en compartir amb altres persones, sento que tot el negatiu que va haver-hi es converteix en positiu si amb això puc acompanyar altres persones en un procés tan dolorós com és el d’explicar els traumes infantils.

Una abraçada a totes les persones que formeu part de la gran família d’ActivaMent.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top