X

Reconèixer davant la societat el trastorn mental o utilitzar la capa d’invisibilitat?

Fotografia © Elena Figoli

A vegades em pregunto si no m’estaré exposant en excés davant la societat, en general, i en el meu context social més proper. Hi ha ocasions en què aquest plantejament es converteix en una muntanya russa d’emocions. D’una banda, quan conec a persones fora de l’àmbit de la salut mental desitjo que no em demanin amistat a Facebook (al meu perfil només li cal un cartell amb llums de neó, donant aquesta informació). Més que res perquè no em ve de gust donar explicacions a persones que acabo de conèixer i per la possibilitat que tinguin algun tipus de prejudici que pugui dificultar encaixar en un grup en el que acabo d’entrar. Fa molt poc he entrat en un grup de Whatsapp amb gent de la meva zona per fer sortides, he assistit a un parell de quedades i a la pregunta de: “a què em dedicava”, vaig respondre que era mestressa de casa.

Em sento realitzada fent activisme, no voldria fer una altra cosa. Però no puc evitar que de vegades em sobrevinguin els dubtes, suposo que no deixa de ser una més entre moltes de les meves estimades contradiccions. Ho torno a reconèixer públicament, estimo i respecto les meves contradiccions, sense elles no seria jo mateixa.

Quan els dubtes es fan forts, utilitzo el recurs de veure’m a mi mateixa en el passat prenent la decisió de seguir callada, sense poder explicar res, seguir negant, sense poder expressar el dolor que sento, sense poder sanar el que ha passat, sense poder… I recordo com em negava a mi mateixa. Torno a reviure la sensació de culpa, d’impotència, recordo sentir-me atrapada, incapaç de prendre decisions per mi mateixa. Recordo la por al futur, un futur que creia que seria semblant al meu passat, vivint un present en el qual em resultava impossible canviar les coses. Em sentia indefensa i incapaç de canviar la meva situació. Em veig a mi mateixa sense conèixer a la gran família d’ActivaMent i intento visualitzar la meva vida actual sense tot això. De vegades és bo recordar d’on venim per saber on no volem tornar.

Em recorre una llagrimeta d’emoció per la galta, i em vénen ganes de comprar-me un megàfon, de penjar la bandera de l’Orgull Boig al balcó, d’anar a picar als meus veïns per ensenyar-los el llibre de les memòries d’ActivaMent i mostrar les pàgines on aparec en alguna foto. Escric nous articles amb el cor obert, sense guardar-me res. Torno a reafirmar-me en què la millor manera de protegir és no callant. Em reafirmo en l’activisme. I torno a sentir que vaig prendre la decisió correcta.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top