X

Que parlin de mi, bé o malament, però que parlin

Il·lustració © Clara Carbonell

Arriba un moment en la vida en què després de tot allò viscut, i tot allò que he passat, allò que poden arribar a dir o pensar de mi… ja em rellisca bastant. Alguns pensaran o pensen que estic boja, i altres em consideren meravellosa, o un exemple a seguir.

Com deia abans, a aquestes alçades de la vida, i amb el llarg recorregut que porto, la veritat: m’importa un rave l’opinió dels altres, realment. Alló que em val és allò que he après fins ara, i és allò que m’enduc: el creixement personal de saber qui sóc, com sóc, què necessito, i quan valc. M’he construït a mi mateixa sobre uns fonaments suficientment forts per què cap ximple pugui venir i llençar-me’ls per terra, cosa que abans no era així. Abans la meva autoestima estava a mercè de qualsevol, i era vulnerable a l’opinió dels altres.

M’importa un rave, como dic, allò que pensin de mi: si sóc boja, bipolar o una trastornada… Mireu, de petita aquells que em deien “ximple” i “lletja” llavors van ser els qui perdien el cap per mi, així que mai se sap. Són capaços, els qui ara em diuen boja, que llavors trepitgin per on jo camino ¡Hahaha! Perquè per poder arribar al punt en què et rellisca tot el que puguin arribar a dir de tu, has d’estar segura de tu mateixa i anar trepitjant fort per allà on vagis, mantenint-te ferma davant les teves pròpies decisions, i mostrant-te segura. També, molt d’això és qüestió d’actitud! Si vas per la vida amb actitud tremolosa, dubitativa, capcota… això es nota, això es transmet. Igual que si vas per la vida amb una actitud positiva, alegre, somrient, això també es transmet, i això fa que la gent es vulgui apropar a tu, i transmetis bon rotlle, i generis bona sintonia. Genera benestar, com que tot en tu va bé, fins i tot tu, amb tu mateixa, t’acabes sentint millor.

El camí cap a l’acceptació passa per l’autoconeixement, acceptar-se com un és, perdonar-se, estimar-se, i saber escoltar-se a un mateix. Sembla fàcil dit així, però requereix de pràctica i constància diària. Mimar-te a diari, no culpar-te per coses que no has fet, o que vas fer en el passat o encara que hagis fet mal també has de saber-te perdonar. Mimar-te, saber-te donar algun o altre caprici de tant en tant, perquè t’ho mereixes! ¡O “perquè tu ho vals”! Respectar-te, sobretot això, perquè si tu no et respectes, ningú et respectarà. I estimar-te… això és fonamental. No exigir-te més del que pots, i si no pots més, no flagel·lar-te. No som Superwomen, o Supermen (això també va pels homes), encara que aquesta societat tan corrupta ens ho exigeixi contínuament. Viure en pau amb nosaltres mateixos. Saber que  pots anar al llit amb la tranquil·litat que has fet allò correcte, que ho has fet bé, i que almenys ho has intentat, ja si surt bé o no, ja es veurà. I poder-te quedar amb la consciència tranquil·la. Però, sobretot, sobretot… que estàs fent el bé.

Tot això, com ja he dit anteriorment, és super important, per poder arribar a fer el “clic” que tot allò que diguin o deixin de dir els altres et no t’importi exactament res. I ara us diré més, en aquesta societat en la que vivim és impossible que no parlin d’un mateix, si ens parem a pensar amb objectivitat sempre estem comentant, comparant, parlant… així que, ja bé sigui per bé o per malament, és inevitable que també parlin de nosaltres. Però, com dic, allò important és que allò que diguin no ens afecti, o no ens fagi trontollar. I, en tot cas, que si rebem alguna crítica sempre ens la prenguem como quelcom positiu que ens ajudi a millorar. Sempre i quan aquesta vingui d’algú de qui ens podem refiar. Jo dic moltes vegades que hem de posar un filtre, és a dir, no podem deixar passar qualsevol comentari als nostres caps. Hem de posar com un filtre, perquè avui en dia se sent cada comentari…

Ja, per acabar, us deixo amb aquesta reflexió. Diu algú: “que parlin, que parlin de nosaltres, això és que som importants”. En certa manera té raó perquè el dia en què no es parli d’una, és que quelcom estem fent malament, no? Ja bé sigui per bé o per malament, sempre parlaran de nosaltres, això és inevitable. Que parlin d’una mateixa està a l’ordre del dia, i el dia que no es parli de nosaltres, quelcom rar estarà passant.

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top