X

Trastorn Mental Positiu?

Fotografia © Elena Figoli

Avui dia està molt mal vist tenir una malaltia mental, un trastorn mental. Patim un estigma molt fort per part dels altres i de la societat. Hem de justificar que no som perillosos, que no els farem mal, que no som o estem bojos, ni coses per l’estil, tot coses negatives. I, en realitat, tenir un trastorn mental, si et pares a pensar, no tot són inconvenients, i menys si arribes a l’etapa d’estabilització. En un primer moment, quan t’ho diagnostiquen i no saps ni on acabes d’entrar, sí que et cau com un gerro d’aigua freda, i et quedes glaçat; però un cop t’hi acostumes, ho saps portar, i aprens a viure amb ell, o inclús quan arribes a la recuperació, i és més, pots dedicar-te a ajudar els altres, a través de compartir la teva experiència viscuda, no tot són aspectes negatius.

Haver viscut el que hem viscut, primer de tot, ens fa ser uns éssers extraordinaris, i no ho dic per dir, ni tinc idees megalomaníaques (a pesar del que pugueu pensar, o del meu  diagnòstic).  No tothom és capaç d’aguantar el que nosaltres hem hagut d’aguantar, i qui digui que no, menteix. Qualsevol altra persona, que hagués hagut de passar pel que nosaltres ens hem hagut de veure… no sé jo ara mateix com estaria ni on seria… i aquí ho deixo… Per això, i altres coses més, puc dir que som éssers extraordinaris, grandiosos, amb una força interior capaç de mobilitzar el món.

Tenim una capacitat d’empatitzar amb els altres molt més desenvolupada, a causa del patiment i a tot el que hem hagut de viure, i això ens fa ser més humans, més sensibles, més generosos, i amb més sentiments. Podem empatitzar molt més amb els altres, i podem ficar-nos en el lloc dels altres, perquè nosaltres també hem passat pel que ells van passar o estan passant, i això fa que ells sàpiguen que poden comptar amb nosaltres, i que se sentin escoltats, que no estan sols, que tenen una mà amiga, algú que no els deixarà de banda en els mals moments, no som tan bojos, ni estem tan tarats; ni se’ns ha de deixar de banda, ni som un destorb, ni som brossa… com la societat ens pinta, això ho vull deixar ben clar.

També tenim una capacitat de suportar el malestar interior que això ens fa tan forts, que ens fa ser invencibles, indestructibles, encara que nosaltres mateixos de vegades ens enfonsem, però al mateix temps, dintre nostre sabem que podem seguir endavant, i cada dia, cada matí, és un repte nou i una lluita més, i cada nit, una guerra, una batalla guanyada.

Som éssers extraordinaris, com deia abans, perquè qui avui dia, de la gent del nostre voltant, seria capaç sinó, per exemple, d’aguantar, el “simple” fet d’estar escoltant veus durant hores i hores, o de fer llargues caminades perquè el seu cap li ho diu, o d’estar-se fent comprovacions d’obrir/tancar llums durant hores i hores consecutives o caminar per carrers sentint-se perseguit i fent veure com si no passés res? I qui no és extraordinari que sigui capaç d’arribar fins a França caminant d’una sola caminada, sense ni tal sols cansar-se? Doncs alguns dels nostres companys, no?  O els que es fan mil càlculs i es treuen mil teoremes i teories superestructurades del seu propi cap? Per això dic que som éssers extraordinaris. I no podem oblidar que tenim una ment meravellosa, encara que molts ens vulguin titllar de bojos, inadaptats, estranys, o diguin que delirem, o que “freguem la bogeria”.

I per últim, i amb el que jo em quedo, és el següent: qui té avui dia el “poder” de dir què és “normal” i què no ho és?

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top