X

Perdonar els nostres botxins

Il·lustració © Urco (Josep Durán)

Mirant a Youtube una cançó de Daniel Mackler, un ex-terapeuta novaiorquès, m’ha cridat l’atenció una frase que deia “la sobremedicació psiquiàtrica només serveix per absoldre els meus botxins dels horrors pels quals em van fer passar”, referint-se als seus pares.

Hem de perdonar els nostres monstres perquè la ràbia i el dolor que sentim no ens destrossi per dins i puguem seguir vivint en lloc de seguir sobrevivint. Però, i si decidim no perdonar?, què ocorrerà dins de nosaltres?, doncs que la ràbia, el rancor, l’odi i tot un conjunt de sentiments negatius seguiran en el nostre interior. Compararia tot el que ocorre en el nostre interior com una olla de pressió i que el perdó als nostres monstres és la vàlvula que regula la sortida del vapor de forma controlada impedint que exploti.

Em torno a repetir la mateixa pregunta, i si decideixo no perdonar? Aquest tema l’he parlat amb diverses persones amb diverses respostes, encara que la més generalitzada és perdonar per poder passar pàgina.

Hi ha una persona a la qual encara no l’hi he preguntat i aquesta sóc jo. I si no vull perdonar? Evidentment em responc amb més preguntes, no vull perdonar o és que no puc perdonar?, tinc por de perdonar els meus monstres?, el meu perdó els absol de l’horror comès?, la necessitat de perdonar és cultural o és una necessitat de l’ànima?, són els altres els que necessiten sentir que perdonem els nostres monstres per no sentir-se interpel·lats, ni sentir el nostre malestar?, estan els altres preparats per bregar amb el dolor aliè i per això ens demanen que perdonem?, jo necessito perdonar els meus monstres?, ho necessiten els meus propparents/íntims?

Em poso davant d’un mirall i m’intento mirar als ulls, és difícil mirar-se i poder veure’s. Crec que un dels meus grans assoliments personals ha estat aconseguir no tenir por de les meves pròpies respostes, sent honesta amb les meves contradiccions. Em miro al mirall i sento que no em ve de gust perdonar, tampoc vull oblidar, tampoc necessito que els meus monstres em demanin perdó. D’altra banda accepto que els meus monstres em dolen, que hi ha amor i odi cap a ells, accepto la meva por del fet que la “olla de pressió” exploti. Decideixo que no vull perdonar, per això, accepto la incertesa en el meu interior, accepto el dolor i la tristesa, com també accepto l’alegria i la pau interior.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top