X

Les idees suïcides com a assumpció i oblit

A na Laura Feliz Oliver, companya de vida

Fotografia © Elena Figoli

Va escriure Montaigne als Assaigs, plasmat magistralment per Dostoievski a les Memòries del  subsòl: “La covardia és la mare de la crueltat”. Referent a això, que em sembla cert, he tingut la intuïció, mentre escrivia un text sobre salut mental que m’han convidat a publicar com a activista per la salut mental amb experiència pròpia, que hi ha una relació respecte a les idees suïcides i, tot pensant en la meva experiència pròpia, he arribat al parer següent: el desacord amb el món, la desesperació i la por, que han estat els motius de les idees suïcides que he tingut mantingudament durant vint-i-un anys i que encara tinc en latència, esdevenen crueltat amb un mateix i amb els altres. Però aquesta crueltat no és pas filla de la covardia o del descoratjament, sinó que les persones som essencialment recipients i, massa vegades, el recipient, solament, de la nostra mateixa condició. Què vull dir amb això?

Amb ser-ho, no són tan rellevants, a parer meu, els motius o les causes de les idees suïcides, siguin els que siguin i es considerin culturalment com es considerin, com arribar al coneixement que som, essencialment, el seu recipient.

En efecte, la ideació suïcida, motivada en el meu cas pel desacord amb el món, la desesperació i la por, era una opció personal i cultural amb què, paradoxalment, prolongava egoistament la meva vida. A més a més, les idees de matar-me no només esdevenien una forma de crueltat amb mi mateix i amb els altres, sinó que, quan les manifestava fredament a la meva promesa per establir amb sinceritat la nostra relació, l’aterrien perquè suposaven la personificació no considerada respecte de l’altre d’una mort no natural i el trencament del temps humà, això és, una subversió de l’ordre difícilment assumible, sobretot quan arriba a ser fins i tot una ideologia.

Pel que fa al meu procés de recobrament de la salut, l’experiència pròpia de viure amb idees suïcides com a recipient d’elles ha suposat —dient-ho amb Nietzsche— un “oblit animal”. Aquest oblit m’ha permès, no conviure amb elles, sinó superar-les fins a reduir-les a un estat de latència, tant personal com cultural. (Novament aquí la idea de recipient.) Dit d’una altra manera: he assumit el que som.

Si sóc sincer amb mi mateix, la qual cosa tracto de fer sempre, he de reconèixer que la medicació que prenc ha contribuït al recobrament de la meva salut respecte de la ideació suïcida, encara que la sobremedicació que vaig patir —una pràctica psiquiàtrica comuna que conculca els drets de les persones amb diversitat mental— va agreujar-la. “No pot el metge curar bé —escriu Sèneca — sense tenir present el malalt”. Val dir que no es poden tractar les idees suïcides únicament amb medicació, atès que semblen ser quelcom més que un trastorn mental suposadament causant, que és, sens dubte, una reducció simplista d’una realitat certament complexa.

Malgrat que la medicació a curt termini pot ser eficaç, perquè a llarg termini hi ha consens en què se’n desconeix com afecta, no s’ha de confiar tot a la medicació, sinó que hi ha altres vies —segons la meva experiència, almenys igualment eficaces— de recobrament de la salut. En el meu cas, la cerca —en la filosofia, les religions, la música, el cinema, la literatura, la resta de les arts i les ciències— n’és una.

És molt infreqüent, però, poder dialogar amb els psiquiatres, sobretot quan la concepció del trastorn mental i particularment de l’esquizofrènia, el meu trastorn, és estrictament biologista. Massa vegades els usuaris de salut mental som estranys a la nostra experiència respecte de la consideració dels psiquiatres envers nosaltres. Per això vull agrair aquí, juntament amb el diagnòstic, el diàleg que vaig poder establir amb les meves psiquiatres durant el temps que vaig ser a l’Hospital de Dia (si se’m permet fer l’ullet, “De día —escriu sarcàsticament el poeta Leopoldo María Panero a El último manicomio— por cuanto, al parecer, solo ahí no es de noche”).

Tot i ser l’esquizofrènia una etiqueta estigmàtica i una concepció falsa, damnosa i perjudicial, en opinió meva i com a persona amb experiència pròpia, de la “síndrome de l’espectre de la psicosi”, com proposa concebre-la i denominar-la el prestigiós psiquiatre neerlandès Jim van Os, el diagnòstic m’ha permès prendre consciència, conrear-me, acceptar-me, deixar d’estigmatitzar-me i discriminar-me i, finalment, apoderar-me i lluitar, dintre de les meves possibilitats i circumstàncies, per la consecució dels drets i la inclusió a la societat del col·lectiu de persones amb diversitat mental.

He volgut fer pública aquesta petita reflexió sobre la ideació suïcida, d’una banda, per fer normal una qüestió encara prohibida i, de l’altra, per compartir una experiència pròpia en la creença que pot ser d’ajut a altres persones que viuen amb idees de suïcidi, és a dir, tots nosaltres alguna vegada en la nostra vida.

Hugo Rovira de Saralegui

Sobre l’autor:

Hugo Rovira de Saralegui (Barcelona, 1979). Lingüista hispànic i activista per la salut mental amb experiència pròpia.
Twitter: https://twitter.com/rovirasaralegui
Facebook: https://www.facebook.com/h.rovirasaralegui


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top