X

Veus, cants de sirena i altres músiques

Il·lustració © Mireia Azorin

Les primeres psiquiatres que vaig tenir no solien preguntar-me per si sentia o no sentia veus, de manera que jo no li vaig donar importància a “les veus”. Mai he tingut clar això de les veus, enteses com a al·lucinacions auditives.

Sóc una persona que sempre he escoltat molta música. La música, lligada a la jovialitat i la desinhibició de l’esperit, vers l’esclat de les emocions contingudes sempre ha tingut un efecte terapèutic en la meva ànima i la meva persona. Abans era un fanàtic d’escoltar música, llegir-me les lletres de les cançons i taral·larejar la melodia, encara que fos mentalment, pels meus endins. Ara se m’acut que això mateix d’empassar-se tanta música sense treure de dins els sentiments que em provocava cada cançó o melodia, podria ser la causa de les veus que sento. Especulo. De fet, sigui la causa o no de les meves veus, crec que més aviat, aquesta música m’ha ajudat a tapar, a alleugerir o a mitigar les altres veus que m’assetgen. La musicoteràpia és una teràpia tan vàlida com qualsevol altra teràpia, i que se’n coneixen els seus beneficis empíricament parlant. Diria que no hi ha límit en escoltar la música que t’agrada, les hores que calgui, si és en benefici de pujar-li la moral a algú que estigui molt trist, per exemple.

Hi ha un altre tipus de veus que escolto, són aquelles veus que apareixen quan estic fent quelcom que és mecànic o rutinari, com cuinar a casa. Llavors les meves veus es dirigeixen a un fill (imaginari) que tinc al costat i al qui estic aconsellant sobre l’ús dels instruments de cuina, sobre les receptes de cuina, etc. És un exemple. Potser m’ha sortit la dèria paternal, qui sap? En tot cas, sóc algú que al·lucina i al·lucina amb veus que no tenen perquè ser molestes, ni agressives, ni violentes. Diu un refrany català: “Tal faràs, tal trobaràs” o aquest altre: “Si no sembres, no recolliràs”. El sentit que els dono en relació a les veus és que allò que fas tot sovint, allò a què et dediques la major part del temps, allò serà el que determinarà la classe de veus que podràs arribar a escoltar.

Estiguem amatents a aquelles veus perquè no són cants de sirena. Jo crec que aquelles veus que escoltem qui tenim al·lucinacions auditives són somnis viatgers, enquistats en algun racó de la nostra memòria, que malda per sobreposar-se a l’adversitat; o tenim un desig incomplert que se’ns resisteix; o que estem farts d’escoltar aquelles maleïdes frases i les volem defugir, però no ho aconseguim.

Amb tots els i les psiquiatres que he anat, els he dit: “Jo no sento veus externes, jo sento la meva veu interior”. La meva veu interior, no difereix de les veus que pot sentir qualsevol altra persona. No són veus estranyes, són veus pròpies que surten de l’interior del meu ésser i determinen, tot sovint, que jo pugui delirar o no; que pugui imaginar coses que no són; o que pugui obeir cegament allò que les veus em manen a fer; sense ni plantejar-me que la meva ment estigui llençant missatges absurds, mancats de tota lògica i de tot raonament, pel mer pretext d’allunyar aquella veu que de sobte fa presència i m’entorpeix la labor que estic fent.

Molta literatura científica he hagut de llegir per no fer cas de les veus que m’assetgen quan em veig conduint el cotxe i les veus em manen a provocar un accident que pugui suposar el meu suïcidi. De forma taxativa i expeditiva he de tallar les veus que m’exhorten a aquesta barbaritat, i no ho aconsegueixo sinó és engegant la ràdio, escoltant música o resistint els terrorífics cants de sirena que m’empenyen a suïcidar-me.

Sobre veus hi ha molt a dir, no tant a escriure, perquè cadascú sap com són les seves veus i cadascú les interpreta a la seva manera, en cada moment i en cada circumstància. El misteri rau en una caixa tancada anomenada crani, el qual és possible que contingui aquella entelèquia anomenada “ésser”, “ànima”, o “esperit”.

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top