X

Orgullosament boges: emocions i raons d’un dia històric

Il·lustració © Cristina Méndez

Encara amb l’emoció viva, que és esmunyedissa a les paraules, voldria compartir amb les qui no van estar allà, a la gran festa que va ser el primer Dia de l’Orgull Boig a Catalunya, com ho vaig sentir jo i les raons que ho van fer i fan necessari. Després de 25 anys de Mad Pride al món -nascut a Toronto i estès al món anglosaxó, recollit per Astúries des del 2014-, l’orgull ha arribat al nostre país per quedar-se i créixer.

El primer que toca celebrar és que ha succeït. Un treball immens de les poques persones que van formar la Comissió de l’Orgull Boig va fer possible aquest dia. Elles van permetre acordar un missatge comú, elaborar un manifest, crear una Web i els perfils a les xarxes socials, aconseguir els permisos per a l’ús de l’espai públic, organitzar els esdeveniments, sumar artistes, difondre els actes programats… Allà, a l’espurna del volcà, les persones que van forjar aquesta explosió d’alegria ens van regalar a totes una fita en la nostra biografia personal i en la història de la nostra comunitat. Totes esperàvem un dia especial, però crec que poques o cap l’èxit de convocatòria que va tenir.

En el temps que mesuren els rellotges van ser només onze hores, amb estands informatius, espais de participació (taller de pancartes, fàbrica de xapes, jocs per reflexionar sobre l’estigma, etc.), ràdio en viu, concentració i manifestació, lectura de manifest i una apoteòsica festa final. En el seu moment àlgid, més de 300 persones vam cantar i ballar, reivindicant la nostra condició de ciutadanes per acabar amb les vulneracions de drets que encara patim qui estem psiquiatritzades.

Acollides dies abans pel govern municipal, la pancarta del nostre orgull va penjar per primera vegada de l’Ajuntament de Barcelona. Un suport a la diversitat de la nostra ciutat que va aportar els espais, la infraestructura i va col·laborar amb la difusió. Emociona també de veure que, entre nosaltres, hi va haver professionals, responsables de serveis de salut mental i autoritats de l’Administració. I, com s’espera de les aliades en les lluites oprimides, no van demanar micròfon, ni primera línia, ni portades. A la revolució se sumen els que han de obrir les portes per transformar juntes des de dins les pràctiques i les polítiques sanitàries.

És clar que no vam estar totes, que les unitats d’aguts, subaguts i llarga estada van estar tan plenes com sempre. Que van faltar les que, tot sentint-se identificades amb l’orgull, porten la seva lluita diària per sobreviure al pes de l’existència o les que viuen amb la por de ser assenyalades boges, per no patir el pes dels prejudicis de la societat. I van faltar també moltes més, qui encara no hem sabut arribar amb el missatge de l’Orgull Boig. Perquè la bogeria no és només diversitat, hi ha una dimensió de patiment, propi i per la discriminació, que no oblidem ni banalitzem.

Per als que dubten, és fonamental explicar-nos. Per què és necessari aquest dia? Perquè tenir un diagnòstic psiquiàtric és motiu de vulneració de drets i pèrdua d’oportunitats a la vida. La discriminació per motius de salut mental està tan arrelada que, sovint, ni tan sols es detecta com a tal. Perquè la violència institucional és la norma, i pel “nostre bé” se’ns imposen tractaments i mesures coercitives. El mantra de l’absència de consciència de “malaltia” és pedra de toc per a treure’ns potestat sobre la nostra vida. Abans mal educades que psicoeducades, perquè la resistència col·lectiva és fonamental per construir i enfortir un nou discurs que permeti fer sentir la nostra pròpia veu i els nostres missatges, i per garantir la nostra autodeterminació.

De què estem orgulloses? Ningú s’alegra de patir, ni de les dificultats que, freqüentment, suposa la diversitat mental a la nostra societat. L’orgull està en trobar-nos, en reivindicar juntes nostra condició de ciutadanes de ple dret, en visibilitzar que existim, que no som menys per tenir experiències diferents, que formem part de la pluralitat humana, que promovem el suport mutu i la cooperació, enfortint la nostra comunitat. Abans orgulloses que avergonyides. És hora d’aixecar-nos (i ballar, si cal) per desmuntar prejudicis.

Per què és boig l’orgull? Per què escollir una paraula socialment estigmatitzada? Perquè la lluita per donar-li un nou significat a les paraules és un acte de descolonització de la nostra experiència subjectiva i de la nostra biografia. No som una col·lecció de símptomes, ni el que sentim i vivim pot reduir-se a un llenguatge neuroquímic. Abans boges que malaltes, que només des de la vivència subjectiva podem entendre la nostra experiència i què ens ha passat o qui som.

Aquesta elecció és també un acte de politització del patiment i de col·lectivització de les estratègies per gestionar-lo. El que li passa a un cervell malalt és una cosa que només afecta a un especialista. Discurs en el qual som un objecte d’intervenció. En les experiències de patiment psíquic o diversitat mental nosaltres i la nostra comunitat tenim agència.

De la vivència em quedo, com a conclusió, les paraules expressades en la lectura del company Bernat i la companya Rosa: “Hem omplert els carrers de Barcelona de manifestació, alegria i diversos actes socials i culturals. Som amos i mestresses de la nostra vida i la nostra història. Res per a nosaltres, sense nosaltres“.

Hernán Sampietro


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top