X

Alarma vital

Fotografia © Kasia Derwinska

Tinc 36 anys i encara no he trobat, tot i que no el busco, l’amor perfecte. I és que aquest és el problema, crec jo: buscar la perfecció, no existeix.

Es contradictori per a alguns, però: Com és de meravellosa la imperfecció? Es a dir, l’ésser humà està ple de contradiccions i sentiments que a vegades un mateix ni entén, ni compren, ni sap com expressar. Fins i tot els nostres peus no són iguals: tinc una talla del 35,5 en el meu peu esquerre i una del 36 en el peu dret.

Parlant de sentiments no oblidem que aquests estan dins del nostre cos, que almenys una servidora no oblida, encara que no nego que durant anys ho vaig oblidar. Us semblarà una nimietat, però per mi és important també… El que vull dir és que ara mateix em fa mal l’espatlla en passar al PC el que he escrit: em fa mal la cama esquerra i la humitat es fica en els meus ossos. I si l’hi afegeixes que he dormit poc: més llenya al foc… De tant en tant faig moviments d’espatlla para alleujar-la. Escrivia, abans, amb la mà dreta i em feia mal el canell, però em satisfeia tant que no parava d’escriure mentre intentava relaxar-me i escrivia de manera més assossegada, sense pressionar tant el bolígraf (ja no utilitzo llapis, ni goma). Ja se sap: errar és humà i això és bo també.

Porto, des de ben petita, buscant la perfecció. Assumir i acceptar que no tot és blanc o negre em costa, però dia a dia he anat veient que hi ha una paleta de colors infinita. Llevar-se per alguns pot ser un repte, un llast i fins i tot una rutina. Però, si obrim els ulls i sona el despertador del nostre rellotge interior, comprendrem com és de bonica la vida, els animals, les plantes, la naturalesa en sí mateixa, fins i tot la bata que porto ara mateix, que amb el fred que fa per la pluja del mes d’abril es ben suau, vellutada i de color granat.

Setmanalment anava a l’hospital per fer revisions de l’ull vague (el que ara s’anomena estrabisme). No ho vaig considerar així. La veritat és que va treballar tant que es va corregir a base de prismes i exercicis visuals. Als 9 anys vaig viure la mort del meu pare i els metges han sigut una constant. El meu avi era practicant i tota la meva família va seguir la tradició. Els hospitals per mi son entranyables. L’olor d’hospital em recorda al meu pare, les visites a l’antic edifici modernista de Sant Pau de Barcelona, visites a la meva família, que han treballat durant més de 10 anys en hospitals. Dient-vos que en les reunions familiars es parlava d’operacions, enlloc de sobre el temps…

Quan semblava que aquella nena ja podia seguir buscant la perfecció va arribar l’adolescència i als 17 anys em van diagnosticar Esclerosis Múltiple. Dos anys més tard vaig tenir el meu primer brot psicòtic. Després de moltes visites mèdiques em van diagnosticar un trastorn mental, però no ingresso en cap hospital des de fa més de 10 anys. Com diu la cançó d’Amparanoia: “seguiré caminant, seguiré somiant encara que em dolgui…

Fa un any que vaig aconseguir ser pensionista, després d’estar treballant des dels 18 anys, i ara intento portar una vida activa, però en la seva mesura, que sinó m’embalo i el meu cos se’n ressent. El que pretenc amb aquest escrit és dir-vos que estimem aquesta vida tan paradoxal i que activem el nostre despertador de l’ànima.

Virgínia Carril


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top