X

Autoestigma i com guarir algunes ferides

Il·lustració © Clara Carbonell

M’estreno en aquest blog i volia presentar-vos un xic de la meva historia o, més aviat, inquietuds. No és la Historia de Vida en majúscules, però sí que són retalls que m’han ajudat en la meva recuperació.

Em dic Rosa R., tot i que sempre acostumo a escriure als mitjans cibernètics sota el pseudònim de Romy Ros, que es un sincretisme del meu nom i cognom. Visc a la capital d’Osona des de fa 24 anys i respecte als meus orígens i trajectòria geogràfica us faré un breu resum: vaig néixer en un poble de Los Montes de Toledo; la meva infància va transcorre a la ciutat d’Alacant; l’adolescència i joventut a Tarragona; i l’etapa adulta vaig desplegar-la en un poble del Ripollès. Finalment vaig aterrar a Vic on des dels 32 anys fins ara, que en tinc 56, camino per la maduresa.

Cada canvi geogràfic m’ha ajudat a conèixer moltíssimes persones variades i m’ha dotat d’una plasticitat que m’ha fet sentir molt plena, forta i cosmopolita. Però, també, sovint m’han acompanyat la melangia i l’enyor per tot el que deixava enrere. Ai, aquesta dualitat, eterna companya!

Sóc llicenciada en Geografia i Història, on vaig cursar l’especialitat d’Antropologia Social i Cultural. Durant molts anys he treballat en càrrecs intermedis de responsabilitat en els àmbits de gestió de Joventut i d’Atenció Ciutadana. També sóc i he exercit de mare d’un noi de 28 i d’una noia de 24 anys, que com tots els joves intenten obrir-se camí en el món d’avui.

En l’actualitat m’agrada escriure, pintar quadres a l’oli i considero que sóc activista de dues causes socials que m’han ajudat a guarir ferides: el voluntariat en la immersió lingüística amb dones i en Salut Mental.

Com Transformar-se o Reinventar-se després l’Adversitat (TRDA)? Durant molts anys (uns 15) he navegat per l’infern de la depressió profunda amb pujades i baixades, amb dos ingressos psiquiàtrics. Quan vaig acceptar la realitat del meu trastorn anímic causat per l’estrès, quan vaig acceptar penjar la disfressa de superwoman en un oblidat racó, deixant la feina remunerada i acceptar-me com a pensionista i vaig comprendre que havia de tenir cura també de mi mateixa davant l’estrès. Vaig haver d’afrontar un nou repte: Acceptar el tractament de quimioteràpia, amb tots els efectes secundaris, per guarir un càncer de mama que em va suposar perdre un pit.

Tot plegat em va fer descobrir com de fortes podem ser les persones, les dones, entre les quals jo mateixa m’incloc, si ens aferrem a la voluntat de ser. Després d’aquest periple de salut mental i física va ser en aquest context de recuperació / superació de malalties pròpies, i les d’essers estimats propers, que vaig adonar-me que la vida demanava quelcom important de la meva persona i per això em donava tantes oportunitats.

Sense perdre de vista que no podia deixar de banda l’autocura, però amb la mirada ferma en seguir amb un projecte de vida més enllà de l’àmbit domèstic va ser com vaig buscar un voluntariat que s’adeqüés a les meves expectatives i em motivés pels continguts adients al que jo anomeno el meu perfil.

M’agraden els temes d’immersió lingüística, migracions, inclusió social, i escoltar i sentir la veu i la mirada de l’altre; i si aquest altre és una dona, la meva sensibilitat s’obre de bat a bat perquè encara tenim molt camí per fer-nos visibles. Les nostres petjades encara s’invisibilitzen malgrat les nostres motxilles carregades.

La Borsa de Voluntariat de l’Ajuntament VicAcció va ajudar-me a conèixer el Projecte d’Escola de la Pau-Dones del Casal Claret, i vaig integrar-me a l’equip de voluntàries i tècniques de l’entitat on sempre m’he trobat i em trobo molt a gust, com a dona i com a persona.

Imparteixo un taller de conversa de català per a mares nouvingudes que per edat dels seus fills no poden assistir a classes reglades de català en altres espais de la ciutat. La immersió lingüística és important, com també ho és la inclusió humana quan ens trobem vulnerables en més esferes de la vida econòmica i social. Ser dona, infantar i sortir de casa a aprendre és dur i difícil per a moltes; però jo he conegut autèntics casos de resiliència. He après més del que jo he pogut ensenyar: he tingut i tinc moltes mestres. Va des d’aquí el meu homenatge intern a totes elles.

Però la transformació i re-invenció continua, i així seguim guarint ferides: Un voluntariat en Salut Mental, per què?

Com si fos un manifest de compromís pretenc fer presents i futures sensibilitzacions comunitàries, allà on una pugui exposar en primera persona l’experiència viscuda, que pugui ser útil a d’altres per saber demanar ajuda. Lluitar contra l’estigma social que el meu trastorn anímic comporta, per desconeixement i perquè està ple de tòpics negatius que a ningú ajuden, i menys als que cada dia aprenem a conviure amb els símptomes i amb els efectes secundaris de la medicació.

Saber demanar ajuda quan la depressió és tan profunda que et sents desemparada, tan bloquejada per la tristesa que creus que la teva vida no té sentit, malgrat tenir al teu voltant persones i coses que els altres considerarien que ets una triomfadora. Com pot ser? Si puc ajudar a que es fomentin les peticions d’ajuda, a convèncer que hi ha esperança, que una se’n pot sortir, igual que jo vaig sortir del forat em sentiré alleugerida. Hauré guarit part de les meves ferides!

A més, tinc la meva assignatura pendent particular: l’autoestigma. Estic estabilitzada i encara he de sentir frases i actituds que fomenten el meu autoestigma amb el conseqüent creixement de falta d’autoestima que això em genera. Frases o comentaris de minimització de símptomes, o que sóc excessivament tràgica o victimista quan la Sra. Tristesa Profunda ve a visitar-me. Lluito, des de fa temps, per evitar recaigudes greus; tot i així, m’afecten moltíssim les actituds d’incomprensió de gent del meu entorn, per això estem aquí, en la bretxa… Per això donem i donarem la cara!

I, per finalitzar, permeteu-me una recomanació guaridora: cal posar al costat del diagnòstic de salut mental un TRDA (Transformar-se i Reinventar-se Després l’Adversitat). A mi m’ha funcionat!

Rosa Rubio


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top