X

L’infern del meu TOC i el viure amb sentit

Il·lustració © Francesc de Diego

Sóc dona, mare i psicòloga. Quatre anys després d’haver superat un TOC greu, visc amb cert temor de caure una altra vegada en les urpes d’aquest terrible trastorn.

He decidit compartir la meva experiència perquè considero que hi ha uns punts importants que hauríem de tenir en compte davant d’un problema de salut mental: tots podem ser candidats a patir-lo, una mare afectada també pot ser una mare fantàstica, i una psicòloga afectada pot ser una molt bona professional.

El TOC que va habitar en mi era exclusivament a nivell de pensaments intrusius i comprovacions. Tot era intern, ningú ho veia. Aparentment, era el que molts anomeneu una dona normal.

Als 30 anys em vaig quedar embarassada, però res va ser el que jo esperava. Al tercer mes d’embaràs, mentre llegia un llibre em vaig quedar enganxada a una frase. Una frase que em va espantar i em va lligar, durant el que serien els següents 4 anys de la meva vida.

Vaig passar l’embaràs patint, rumiant de forma compulsiva sense parar. El TOC em va torturar i em va fotre el desitjat embaràs i els dos primers anys de criança de la meva nena. Va ser devastador, jo era la meva pròpia presó i no podia escapar de mi mateixa.

El TOC em va segrestar al bany, aquest espai que es va convertir en la meva excusa, cau on passava hores pensant en coses horribles, de contingut inconfessable. Aquests pensaments intrusius m’impregnaven l’ésser i em van portar a pensar que era una dona indigna, que havia de marxar de casa i deixar la meva filla sola amb el seu pare, que m’havia d’aïllar en algun lloc perquè era menyspreable…, o ser tancada.

Tot això amb un ésser creixent en el meu interior, el meu nadó estimat, la nena de les meves entranyes… mentre un altre ens monstruós s’havia infiltrat en el meu cos i lluitava per destrossar-me.

Dos éssers dins meu. La vida i la destrucció. Mare novella acariciant el meu ventre constantment, tractant de transmetre al meu nadó un besllum de pau des de fora. Perquè des de dins era impossible.

L’infern estava ocult. El TOC interferia en la meva feina i en les relacions, encara que ho dissimulava amb aparent èxit, excepte amb el meu company. Li preguntava a cada moment si jo era allò tan terrible que el TOC em deia que era, necessitava que em convencés, i encara que ho intentava, mai ho aconseguia. El monstre era insaciable.

Tot el meu embaràs anant 2 cops per setmana al meu gran psicòleg i mestre existencialista i seguia sense poder alliberar-me de l’infern que era el meu cap.

Vaig parir, i vaig veure la meva filla amb els ulls del TOC. Pensava que els seus plors i el seu fort temperament eren deguts al meu patiment, a l’ansietat que li vaig transmetre. Sense cap força ni vida li donava tot el meu amor, que era tant…

En un any no podia més. Havia pensat diverses vegades en donar-me cops al cap i fins i tot en el suïcidi. Necessitava que el meu cap es trenqués en mil trossos, per la meva filla no ho vaig fer.

Llavors vaig dir prou, vaig decidir renunciar a seguir alletant el meu nadó en contra de la meva voluntat, per poder medicar-me i escapar de la bogeria. Donar el pit havia estat el més gran i intens que he viscut mai. Aquella simbiosi i tendresa tan perfecta, recordo com si fos ahir de l’última presa, no podia reprimir les llàgrimes.

Sense saber-ho m’esperava un altre any terrible. No responia als tractaments i a sobre havia de sentir retrets que atribuïen a la decisió d’alletar sense medicar-me que el TOC s’hagués cronificat. A la tempesta interminable de patiment personal se sumava la culpa. Però en realitat mai vaig penedir-me d’haver donat el pit durant un any a la meva petita, el meu company sempre es va mantenir al meu costat en aquesta decisió.

Diferents fàrmacs: uns físicament em van engreixar, d’altres em van afectar a nivell cognitiu i em deixaven atordida (com a autònoma i cotitzant el mínim no em podia permetre agafar la baixa laboral). No responia als estímuls, em costava anar a ajudar  la meva filla si queia. Era com veure una pel·lícula a càmera lenta, fins i tot la meva mirada es perdia en l’horitzó i la meva veu va callar. Vaig deixar la medicació.

A la vora de l’abisme vaig trucar una amiga plorant desesperada. No aguantava més. Li ho vaig explicar tot. Em va convèncer que tragués a la llum el meu problema i que parlés amb els professionals de salut mental del centre on jo treballava. Durant tot aquell temps m’havia negat aquesta possibilités. Què pensarien de mi? Em continuarien veient com una psicòloga valida? Em sentia tan vulnerable…

Però era la carta que em quedava i la vaig utilitzar. Em vaig obrir en canal i vaig explicar el meu infern. Vaig rebre amor, comprensió i suport incondicional. Vaig començar a alliberar-me del meu tabú i ho vaig explicar a les meves amigues, que em van donar tant suport …, em vaig sentir recollida i en part alliberada.

Els psiquiatres van encertar la tecla,  per fi un tractament que amb prou feines em causava efectes secundaris i que en canvi anava allunyant la diabòlica simptomatologia de mi. Vaig començar a ser jo una altra vegada; a estimar d’una manera genuïna, intensa i profunda  la meva nena; a curar la relació de parella, deteriorada per la malaltia.

Actualment he descobert vies diferents que si en aquell temps hagués conegut em podrien haver ajudat, entenent el trastorn com a símptoma d’una societat malalta.

Va ser el suport i l’amor dels meus, juntament amb la medicació adequada, que em va permetre tornar a viure, sortir de la foscor més terrible.

A dia d’avui, he après del TOC i sé que un pot sortir del fons i més fosc dels pous, jo també ho he experimentat a la meva pell.

Sí, sóc dona, mare i psicòloga.

Violeta Traç


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top