X

Mare sense etiquetes

Fotografia © Xavier Almirall

Tenir un trastorn mental no em converteix en una persona diferent de les altres. No em fa ni millor ni pitjor persona. Cal fugir dels estereotips que fan tan de mal. No és just sentir-nos etiquetats pel simple fet de tenir un trastorn, com si aquest fos capaç de monopolitzar les nostres vides, les seves circumstàncies i les nostres decisions passades i futures.

Sóc mare, ni millor ni pitjor que la resta de mares. Estic en total desacord sobre mesurar el nostre saber fer com a mares pels èxits dels nostres fills. No és just que els obliguem a convertir-se en els fills perfectes davant els ulls aliens; i d’alguna manera, convertir-los en ostatges de sentir que hem triomfat en el nostre paper de mares davant la societat.

Les grans mares només poden tenir grans fills. Potser per això intento ser honesta i reconèixer davant els meus fills que no sóc perfecta, que no puc amb tot, que en ocasions em sento sobrepassada per les circumstàncies. Els explico que sóc humana, de forma que, d’alguna manera, els dono permís a ells per ser també humans; per no sentir-se coaccionats a ser els fills perfectes davant la societat; per no sentir-se malament pel fet de no obtenir millors qualificacions acadèmiques que la resta dels seus companys; per no haver de demostrar contínuament que tot ho saben i que tot ho poden; per no entrar en competència amb els seus iguals per por de perdre el meu afecte. Quan més grans es fan els meus fills més me n’adono de la importància que té fer-los sentir acceptats, sense condicions.

És dur ser mare quan saps que hi ha mirades que et jutgen contínuament. Recordo una vegada, amb la meva parella i el meu fill petit, que en aquell moment tindria uns dos anys, que vam anar a dinar a un bar i a la taula del costat hi havia una senyora que ens parlava sense conèixer-nos de res. En un moment donat aquesta senyora em va dir: “No em sembles una bona mare ja que no t’estàs rient contínuament de les monades que fa el teu fill.” ??? Independentment de qualsevol consideració al comentari d’aquesta senyora, em va fer plantejar que les persones som contínuament jutjades. Som jutjades, cosa que a ningú li agrada, i per protegir-nos de ser jutjats esdevenim jutjadors (o jutges). Cercle viciós: jutjat-jutjador.

Per això em declaro mare sense etiquetes, mare sense necessitat de justificar les seves rialles o les seves llàgrimes. Mare que cada dia pren decisions encertades i/o equivocades, pensant en els seus, rebutjant la necessitat d’agradar als ulls aliens. Em declaro incapaç de solucionar una rebequeria dels meus fills en dos minuts, i amb quatre preguntes un dissabte a la tarda… en un supermercat ple de famílies. És el que irònicament fa que em senti reconfortada en comprovar, in situ, que els meus fills no són els únics que tenen rebequeries, cosa de la qual sí és capaç un gran pare, que ens alliçona a través de la seva pàgina del Facebook, plena de fotografies d’una família entranyable, que sembla treta d’un serial americà.

Tenir un trastorn no em fa millor ni pitjor mare, ni tan sols em fa diferent. Curem les ferides amb petons; portem un mocador amb els seus mocs a la nostra butxaca; ens vam passar les tardes al parc vigilant als nostres fills; ens coneixem amb detall les cançons de les seves sèries favorites i les cantem amb ells; adaptem els nostres horaris a les seves necessitats; el nostre primer pensament al aixecar-nos i l’últim en anar a dormir és per a ells; i els estimem, com mai abans de tenir-los ens hauríem imaginat. Jo estic vivint el moment agredolç en què el major dels meus fills comença a volar: agre, donat que és dur no veure’l tots els dies; i dolç, donat que en independitzar-se s’ha convertit en l’únic responsable de les seves decisions. Sóc igual a la resta de mares, no és just que per un diagnòstic se’m jutgi com a diferent.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top