X

Com aconseguir l’estabilitat emocional: La meva experiència

Il·lustració © Sergi Balfegó

Molts us preguntareu si és possible assolir l’estabilitat emocional. A mi em va costar 38 anys, però crec que a dia d’avui puc dir que ho he aconseguit. M’ha costat molt. Sóc conscient que han intervingut varis factors, però estic orgullosa d’això. Vaig pensar que mai ho aconseguiria. No parava de fer coses per tenir una bona autoestima i superar les meves depressions. Tot era inútil. A dia d’avui crec que vaig anar adquirint l’aprenentatge poc a poc.

Tants anys d’anar al psicòleg, tècniques de relaxació, trobar finalment una medicació adequada, però sobretot guiar-me per objectius concrets i anar fent-los un a un: Utilitzar tècniques de respiració enmig d’una depressió; agafar idees a través de llibres de psicologia; anar a donar un passeig al carrer quan sospites que et posaràs malament i canviar d’aires; fer allò que realment t’agrada com escriure, trobar-me amb mi mateixa, estudiar quelcom important com un màster; a pesar de la falta de concentració, posant tota la teva entrega.

Si detectes un problema, com que la teva filla nota la teva tristesa, proposar-te estar contenta per aconseguir l’amor de la teva filla et dóna molta força i vàlua personal,. A mida que vas veient que coses tan importants como que la teva filla et diu cada cinc minuts que t’estima, et dónes compte que ets valenta i forta y això et fa construir el teu valor i amor cap a una mateixa perquè saps que estàs aconseguint un objectiu difícil.

Quan decideixes quedar-te sola a casa tres setmanes i no necessites a ningú, aprofundir en el fons del cor, i veure què és allò que realment vols en la vida et fa adquirir seguretat i satisfacció, ser més positiu i transmetre aquella alegria als altres. Tot això ajuda, però sobretot lluitar i guiar-te per la gent que realment t’estima però a la vegada tenint el teu propi criteri sobre les coses. Adquirir bons hàbits de vida, com no fumar, no beure, no sortir massa de nit, donat que la son per nosaltres és imprescindible.

Quan tenia depressió tenia intents autolítics i vaig pensar que m’acompanyarien la resta de la meva vida. Tot es va esfumar. Un dia, gràcies a una boníssima psicòloga de l’Hospital Clínic que em va ajudar molt amb les tècniques de respiració, en plena depressió em vaig mirar al mirall, a la cara, i vaig pensar pels meus endins: realment, això és el que vols? O vols cridar l’atenció? Automàticament vaig deixar d’autolesionar-me i mai més vaig tornar a tenir aquesta idea. A mi em va funcionar. Encara he de reconèixer que el treball que va fer la meva família va ser esplèndid. També és important el recolzament familiar. El meu germà va fer una gran labor, sempre al meu costat. Em fotia canya però això em va fer arribar fins on estic ara i sé que ho va fer perquè m’estima massa. La meva mare va fer una labor valuosíssima sempre recolzant-me. Es necessita responsabilitat per prendre la medicació a la mateixa hora; fer exercicis; tenir vida social; sentir-te útil de la forma que sigui com. També estar distret, ja que ajuda molt a la ment. És necessari trobar-se amb un mateix i ser conscient que pots modificar el teu estat d’ànim en plena depressió. Jo ho vaig aconseguir i em sento orgullosa.

Crec que no és cert allò que alguna gent pensa que no pots canviar les coses. Pots fer-ho! I quan ho aconsegueixes sents felicitat plena, i sobretot fer les coses per tu mateix fa que la satisfacció sigui més plena encara. Estar en pau amb un mateix, aprendre a perdonar-se, adquirir serenitat és quelcom important i quan estàs bé d’ànims és una reacció en cadena que fa que tot surti bé al teu voltant.

De sobte… fas feliç a més persones, el teu germà està més a gust amb tu i el veus més feliç i transmets aquell entusiasme característic. Per això mereix la pena lluitar i no decaure perquè a vegades es necessita mitja vida per aconseguir-ho, però en fer-ho, és més valuós que si et toqués una casa a la platja. I res de bo s’aconsegueix sense un gran esforç.

Conclusions: Cal lluitar per ser feliç, per adquirir bons hàbits i aplicar tots aquells coneixements que aprenem en aquest trajecte que és la vida, en contagiar alegria perquè tot és recíproc i en pensar que res és impossible si ens ho proposem.

Blanca Aguilera


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top