X

El meu potencial

Il·lustració © Francesc de Diego

Sóc fill de català i andalusa, que va néixer a Catalunya i ha viscut tota la vida aquí. Vaig tenir una educació bilingüe. Però, no content amb el bilingüisme, vaig aprendre una tercera llengua: l’anglès (How are you?), i el sé bastant bé. Sóc trilingüe. A més a més, tinc coneixements elementals d’Alemany (Wie geht es dir?), Italià (Come stai?) i Francès (Comment ça va?).

En la meva vida mai he tingut problemes de comunicació amb ningú, si no fos perquè tinc un trastorn mental sever, l’esquizofrènia, que em suposa dificultats a l’hora: d’empatitzar amb la gent; de comunicar-me verbalment o no verbalment; de tenir tendència a aïllar-me o estar sol; d’organitzar les idees i els pensaments; de planificar tot allò que faig; de concentrar-me en les feines que he de fer; de dificultats per llegir o mirar una pel·lícula; o dedicar-me a qualsevol tasca en la que sigui necessària cert nivell d’atenció i memòria. És a dir: Les capacitats cognitives. La medicació que em prenc actualment ha fet minvar els deliris i al·lucinacions que he patit, intermitentment, al llarg de la meva vida, però no ha fet millorar els símptomes negatius de la malaltia, els que es coneixen com a símptomes per defecte, símptomes de carència, etc.

En aquesta vida he tingut l’oportunitat de poder treballar en l’empresa ordinària, sabent que el meu trastorn m’ha jugat males passades i m’ho ha posat molt difícil. Però amb esforç diari, dedicació i tenacitat he anat superant els obstacles com: entrevistes de feina; compliment de les tasques que se m’exigien; formacions sobre riscos laborals; sobre l’ús de les tecnologies i software informàtic; sobre comerç, comptabilitat, idiomes, gestió associativa; etc. Jo crec en la formació continuada, com a mitjà per assolir l’excel·lent preparació i un millor desenvolupament de la persona dins l’empresa, amb tot el què comporta de sacrifici pel treballador i responsable en el seu àmbit de treball, de les tasques encomanades.

No és sinó per l’assumpció de les meves responsabilitats en totes les empreses o associacions per les que he passat, així com en els estudis que he fet, que he progressat en aquesta vida, malgrat el trastorn. Als 21 anys em van posar una etiqueta de per vida i em vaig dir a mi mateix, que aquesta etiqueta no seria res més que un handicap que hauria de superar per fer-me valer i demostrar les meves qualitats, que encara no estaven del tot erosionades. Als 23 anys estava estudiant una FP2 (CFGS) i als 25 me la vaig treure. Vaig treballar en la indústria, fent compatible el voluntariat o els estudis amb les etapes en les que jo estava a l’atur. No he deixat mai de formar-me, ni de buscar-me feina o treball. Sóc una mica workaholic, com dirien els anglesos, és a dir, una persona que no para de treballar.

Que no paro de treballar? A vegades he hagut de parar forçosament. A vegades el meu rendiment ha baixat en picat: he deixat feines voluntàriament; he deixat empreses, companys de feina o estudis enrere; he fallat en compromisos que tenia; he fracassat en relacions personals i sentimentals; he fracassat en alguns estudis; he fracassat en molts propòsits en aquesta vida; he tingut èxits i fracassos per igual. Se m’ha conegut en cercles de moviments associatius sobre salut mental: se m’ha valorat per les meves aportacions; se m’ha vilipendiat; se m’ha titllat de tot i més; se m’ha insultat; se m’ha alabat; se m’ha enfonsat; i se m’ha valorat molt positivament o molt negativament. No he deixat indiferent a ningú i estic content per aquest motiu, perquè a mi la indiferència em mata i perquè sóc una persona compromesa amb tot allò que em proposo, fins a certs límits. Però em mullo amb allò que faig.

No sóc superdotat, ni una persona amb un coeficient d’intel·ligència superior, no, definitivament no ho sóc. No sóc ni més espavilat, ni menys que qualsevol persona que em llegeixi. Em considero una persona molt corrent, qui ha explotat gran part de les seves capacitats per ajudar a la gent i quan no he pogut ajudar la gent, perquè jo m’he vist enfonsat, llavors, la gran responsabilitat ha sigut ajudar-me a mi mateix. La motivació és un motor que empeny a la gent a fer coses, siguin les que siguin. La motivació a mi m’ha fluctuat d’una manera notòria. Sóc capaç de fer quelcom de manera immillorable, o de fer-ho desastrosament. Tot sovint he hagut d’agafar baixes puntuals o estar-me diversos dies sense activitat degut al meu trastorn.

Sóc una persona sociable, o que intenta ser-ho, que s’esforça en ajudar als altres i quan no ho pot fer se sent trista. Però també em sento trist de saber que la meva ment em juga males passades i el meu rendiment, la meva capacitat d’organització o resolució de problemes es veu afectada per un comportament erràtic. Sóc una persona i no un robot. Tinc pensaments i sentiments molt comuns. Jo sóc una persona sensible a les demandes dels altres, i sóc col·laborador i treballador d’equip. Sé treballar en solitari i sé treballar amb altres. “Ets una persona polivalent” em van dir una vegada. Em va agradar molt que m’ho diguessin, perquè és la pura veritat. He fet valer les meves qualitats en moltíssimes disciplines, i tot allò que m’he proposat ho he treballat amb les ganes, la passió i l’orgull de fer-ho el màxim de bé possible; exprimint les meves minvades capacitats degut a un trastorn mental sever, l’esquizofrènia, de la qual se’n coneix molt, però no suficient com per eradicar-la.

He volgut explicar quatre pinzellades de la meva vida, per qui no em conegui o no sàpiga que les persones que tenim esquizofrènia podem fer moltes coses en aquesta vida: estudiar, treballar i tenir èxit professional; una vida de treballs i sacrificis; èxits i fracassos; esforç i dedicació; o mancances i abundància; perquè com deia Carl Rogers: “Me n’adono que si fos estable, prudent i estàtic; viuria en la mort. Consegüentment, accepto la confusió, la incertesa, la por i els daltabaixos emocionals, perquè aquest és el preu que estic disposat a pagar per una vida fluïda, perplexa i excitant”.

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top