X

La Teoria del Miratge: com entenc les meves al·lucinacions

Il·lustració © Sergi Balfegó

Estem en el desert a punt de morir de set, amb la pell cremada, quasi sense poder respirar a causa de les partícules de sorra que tapen els nostres pulmons. Fins i tot arribem a desitjar la mort per acabar amb el nostre patiment i de sobte, davant nostre, apareix un oasis: un llac amb palmeres i ocells voleiant. Traiem les forces de no sabem on per assolir-lo. Et falten unes poques passes per arribar i segueixes caminant. Segueixes caminant i per molt que camines, et trobes amb què sempre et queden unes poques passes per arribar a la teva salvació. A pesar de les condicions adverses, lluites per arribar a l’oasi perquè saps que d’això en depèn la teva supervivència.

Ho anomenen miratge, per donar-se en un àmbit molt concret. Jo ho anomenaria al·lucinació socialment acceptada. Per mi el miratge o l’al·lucinació són el mateix: t’ajuden o “enganyen” perquè lluitis per sobreviure en un medi hostil. El medi hostil tan pot ser: el desert; un col·legi on pateixes el rebuig i assetjament per part dels teus companys; com el si d’una família on la persona pateixi abusos sexuals; maltractament psicològic o físic. Tots aquests i uns quants més són llocs igual d’inhòspits, durs i solitaris, on el dia a dia es converteix en una lluita constant per sobreviure.

Una altra de les funcions del miratge o al·lucinació és fer-nos veure, amb els nostres propis ulls, allò que el nostre cos necessita per a sobreviure. En el cas del miratge està clar que el nostre cos necessita l’aigua. Però, i en els casos de les al·lucinacions? Quin sentit tenen? Per què les necessitem per a sobreviure? Diuen i jo també ho dic que en tota al·lucinació hi ha una part de veritat. Què pot haver-hi de veritat en què puguis comunicar-te amb els extraterrestres? Potser la falta de relacions socials o sentir que les altres persones s’aparten de nosaltres. I quan saps que la teva autèntica família està en un altre lloc, que t’estan esperant i que tu vas néixer en la terra perquè tens que superar una sèrie de proves? Podem donar-li el nom de karma; el de reencarnació; el de estic pagant per quelcom que vaig fer malament en una altra vida, per la qual cosa jo sóc responsable del dany que em fan algunes persones importants en la meva vida, i no dubtem en agredir-nos a nosaltres mateixos de forma verbal o física.

Se m’acut el miratge com un mirall en el que veure reflectit tot allò que rebutgem de nosaltres mateixos i no tenim les eines necessàries per mirar-les directament, vivències que estan dins nostre, i lluitem contra nosaltres mateixos pensant que allò que no miro i nego no existeix.

Preguntem a les nostres al·lucinacions, a les nostres pors, als nostres sentiments: Què ens transmeten? En què ens ajuden? Per què tinc por de sortir al carrer? Per què sento que els altres parlen malament de mi? Per què sento que estic en el Show de Truman?  Per què sento que em resulta més fàcil relacionar-me amb extraterrestres que amb els meus propis veïns?

Recordo que quan estava embarassada pensava que hi hauria un Baby Boom, tenia la sensació que totes ens havíem posat d’acord per quedar-nos embarassades. Sensació compartida que moltes dones embarassades veiem per totes part a altres dones també embarassades, independentment del lloc on vivim o any del nostre embaràs. Miratge? Quina necessitat busca cobrir? Potser per la necessitat que el nostre fill / la nostra filla no estigui sol sense companys de la seva mateixa edat? Conec a una antropòloga. Li preguntaré què passaria en una tribu si només nasqués un nen / una nena, durant un llarg període de temps.

Cada vegada que intento concloure aquest article m’apareixen més i més preguntes. Realment és apassionant la realitat que no veiem amb els nostres ulls.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top