X

Una necessitat vital: La llibertat d’expressió

Il·lustració © Mireia Azorin

La realitat és que les persones tenim una enorme diversitat d’experiències psicològiques, pors, alegries, tristeses, somnis, amors, odis, etc. i són indiscutiblement la nostra realitat personal, tan vàlida com la de qualsevol altre. Una cosa que és tant de sentit comú no ho és en la realitat social que vivim. S’han determinat “científicament” l’existència de fòbies, manies, depressions, deliris, obsessions, comportaments autolítics i heterolítics, etc. que ve a ser el mateix que el que he dit abans, però des de una altre òptica, la de la anormalitat, la patologia.

Fa unes setmanes vaig trucar perquè vingués una ambulància a buscar-me. Tenia por perquè acabava de marxar mitja hora abans de la feina i, en comptes de dir que tenia una cefalea, com sempre que havia necessitat anar-me’n, havia dit… vaig dir que tenia un atac de ansietat, que m’havien diagnosticat esquizofrènia paranoide i que havia deixat tota la medicació. Normal que tingués por de que m’acomiadessin, perquè és el que van fer, pagant-me un suplement de la liquidació per acomiadament improcedent, però no és suficient per fer callar la meva consternació davant els fets. Per la majoria de la població d’aquest món la discriminació és absurda, tenen tots els prejudicis davant la bogeria que és poden tenir, però al final s’acaben adonant que no té sentit. Però com em va dir el psiquiatre d’urgències aquell dia que no vaig voler silenciar la meva afectació enfront del sistema psiquiàtric, ell no decideix el que és normal i el que no, i es notava que li afectava personalment aquesta veritat, que són els que tenen el poder que ho decideixen, que ell per sobreviure en aquest món únicament és concentrava amb la gent que estimava, com jo, com gairebé tothom.

El que a mi em preocupa no és ara la discriminació, ni l’estigma, el que sincerament em preocupa és la capacitat de dominació i control que té el sistema davant les persones. Com en els règims totalitaris no hi ha realment llibertat de pensament ni de comportament: Tens que ser funcional en l’àmbit laboral, social i familiar, sinó millor no participis d’aquest, que encara el podries fer canviar.

La majoria de gent que fa ús del sistema psiquiàtric és antisistema i ni ho sap. Perquè un s’imagina que ser antisistema és cremar algun container, ser ocupa, militar políticament, etc. No cal: El cos i la ment no s’adapten a aquest sistema, i potser no hi ha altre solució que intentar adaptar-s’hi per sobreviure. Però que el bojos sense diagnòstic; la gent normal amb diagnòstic; els bojos amb diagnòstic; i la gent normal que està farta, no podem callar-nos la nostra diversitat de vivències psicològiques, perquè és com si ens robessin la nostra persona. Cadascú que li digui com vulgui: Fòbia o por; alegria o mania; depressió o tristesa; deliris o somnis; que ho expressi poèticament o cridant; que ho canti o escrigui als diaris; és igual, però hem de tenir poder davant de la nostra diversitat de vivències psicològiques. És una necessitat vital.

Maria Hernández


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top