X

El Trastorn Mental i la Maternitat: la meva experiència personal

Il·lustració © Oriol Capella

Em van diagnosticar un trastorn esquizoafectiu als 23 anys, amb tot el que això implica. Vaig tenir un quadre psicòtic en sortir de l’hospital d’on treballava com a infermera. De cop i volta, al·lucinacions visuals, accions incoherents i sense sentit em van portar a estar ingressada un mes i mig a l’Hospital Clínic. Se’m va presentar una catatonia corporal, se m’estava començant a paralitzar tot el cos i hi havia risc que se’m paralitzessin els òrgans interns, amb el que va donar pas a que em fessin una Teràpia Electro-Convulsiva.

A poc a poc, en sortir de l’hospital vaig anar recuperant-me i vaig començar a fer vida normal. Als 6 mesos ja estava treballant d’infermera fent revisions mèdiques. Vaig començar a recuperar-me treballant, anant al gimnàs, tenint cura de la presa de medicació, portant una vida sana… Tot això va potenciar una gran millora, fins que em vaig enamorar i amb el metge vam parlar de què volia tenir un fill. Per a mi era la il·lusió de la meva vida, encara que sabia que comportaria sacrificis. Havia de deixar la medicació durant un any, ja que era perjudicial per al fetus. Jo, per tot el meu procés, estava més cansada que la resta i així i tot tenia dos treballs alhora. Reconec que és la millor experiència de la meva vida. Quan vaig donar a llum a la meva filla i me la van posar en el meu pit va ser el moment més bonic de la meva vida i en aconseguir una cosa tan gran com la maternitat, tot i els obstacles de tot el que comporta el meu trastorn, i haver-ho aconseguit, em feia estar orgullosa de mi mateixa.

Però també, en tenir la meva patologia, passava per moments difícils en què jo estava malament anímicament i em sentia culpable per transmetre-li a la meva filla tristesa. Per sort ara estic estable emocionalment, i la meva filla, als seus 5 anys, adora la seva mare. És un gran esforç el que vaig haver de cometre per ser mare, però no em penedeixo.

Quan estava ingressada a l’hospital, els metges pensaven que no podria treballar de per vida i molt menys tenir un fill. Però s’ha de creure en una mateixa i lluitar pels teus veritables somnis. Viure, treballar, enamorar-se, concebre un fill, estudiar, tenir cura de la salut i apostar per això. Vaig tenir un embaràs de molt alt risc, però ho vaig fer per la meva filla i pel meu marit. I ho tornaria a fer.

Com a conclusió, dir que és molt important cuidar-se en la nostra patologia per poder arribar a un estat en el que puguis tenir un fill. És una quelcom costós encara que també preciós. S’ha de lluitar per l’estabilitat emocional, tant pel nostre benestar com el del nostre voltant. Qui lluita pels seus somnis amb responsabilitat i disciplina pot complir els seus objectius. I quan aconsegueixes un somni com el de la maternitat, fins i tot en l’ardu treball personal d’un trastorn mental, sents felicitat plena.

Blanca Aguilera


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top