X

El meu trastorn, el meu discurs de sensibilització i la revolució mental

Il·lustració © Sergi Balfegó

Com a persona diagnosticada d’un trastorn (esquizoafectiu), em toca parlar-vos sobre salut mental. Aquesta engloba les emocions, les sensacions, els sentiments, tot allò que normalment no es veu però que es pot notar i que passa dins de les nostres ments. Per mi, un trastorn es dóna quan a les persones, en algun moment de les nostres vides, aquelles emocions, sensacions, sentiments, etc., les notem amb molta més intensitat en comparació amb altres moments de la vida.

Jo he passat dos problemes de salut mental: una depressió i un brot psicòtic. La depressió em va succeir als dotze anys, quan vaig insultar al líder de la classe, aquest es va empipar amb mi i va posar a tota la classe en contra meva. Durant dos mesos ningú em parlava a classe: tots em menyspreaven i podia sentir com em criticaven. En definitiva, em van fer bullying.

El trastorn es va donar perquè, potser estava assegut al sofà de casa meva, i pensava que allà on estiguessin els meus companys, aquests seguien criticant-me, insultant-me, etc., quan en realitat no m’estava passant res allà al sofà. És a dir, patia tot el dia, menys quan dormia, que era molt poc. Es va donar perquè pensava coses que no eren veritat o no es podia demostrar que fossin veritat

De la depressió vaig sortir-ne pel meu propi peu. Un dia em vaig dir que d’allò me’n havia de sortir i em vaig fer una estratègia de superació. Aquesta estava basada en decidir què allò que a mi no m’havia agradat que em fessin, no ho tornaria a fer a ningú. Una de les pràctiques en les que estava basada el bullying era la de criticar.

Fos el karma o la casualitat, el cas és que deixar de criticar als companys dient coses d’ells que no eren veritat o no estaven provades que fossin veritat, perquè la classe em feia bullying, em va treure patiment de la meva ment. Em vaig dir que no havia de creure res que no veiessin els meus ulls i vaig començar a ajudar als companys que passaven pel mateix que jo. Així em vaig adonar que, si estava a gust amb mi mateix, la resta no importava. Com que era petit, no era conscient que havia fet una estratègia per superar la depressió, ni que havia passat per un trastorn, i se’m va oblidar.

A l’edat de vint-i-tres anys vaig tenir el brot psicòtic. Aleshores, es va donar una situació que em va fer creure que havia salvat gent de la mort, evitant un esdeveniment tràgic. Igual que amb la depressió, aquesta situació em va fer pensar coses que no eren veritat o no es podien provar. Eren coses creïbles, però no demostrables. Vaig entrar en un bucle del que no podia sortir, perquè allò què pensava no es podia demostrar, no podia tenir un final, no podia arribar a cap conclusió i, així, no podia parar de pensar en elles. La pilota es va anar fent cada vegada més gran, fins arribar a pensar que podia ser l’enviat de l’apocalipsi.

Del brot no vaig poder sortir-me’n pel meu propi peu, vaig necessitar ajuda. El què sí he pogut fer és no tornar a tenir un altre brot (de moment). Com ho he fet, ho explico a l’article: “Com no he tornat a tenir un brot psicòtic”.

El que no he explicat fins ara és que intento no enfadar-me, perquè quan m’enfado amb un amic, penso coses d’ell que no són veritat o no es poden provar. I això em va passar en el brot: que em vaig enfadar amb el món i pensava coses que no eren veritat o no es podien provar. Ara, quelcom que faig per no tenir un altre brot, és no enfadar-me. Com amb la depressió, això ha tret el patiment de la meva ment i ara no en tinc més.

Resumint: els dos trastorns estaven basats en pensar coses creïbles però no demostrables que m’involucraven. En la depressió, era creïble que em critiquessin els meus companys quan jo no hi era present. En el brot, era creïble que havia salvat a gent de la mort. Ambdós casos van succeir després d’una situació impactant per mi. En la depressió, quan quasi tota la classe em fes bullying per només una acció meva; i en el brot, per una situació casual que em va fer creure que podia salvar (que havia salvat) a gent de la mort.

Penso que això és el que em passa a mi: que depenent de la situació impactant, en un cas evoluciono cap a una depressió i en l’altre cas cap un brot psicòtic. Tant de bo pugui ajudar a algú aquest article, però no crec que a ningú més li hagi de passar el mateix que a mi. Les altres persones poden tenir un altre tipus de característiques o formes de pensar i, quan passen una situació d’impacte, poden evolucionar cap a un o altre trastorn, o no desenvolupar-ne cap. Per això, no crec en les etiquetes, perquè crec que depèn de la situació.

Aquest és el meu discurs, que gràcies a ActivaMent i junt a altres companys i els seus discursos, serveixen per donar xerrades de sensibilització a escoles, empreses, etc. Per mi, el més important és que les persones que poden patir un trastorn (que som totes) entenguin què és passar per aquesta situació, per a que li perdin la por a allò desconegut, i per a que ho reconeguin si els hi toca viure-ho, per a poder reaccionar.

Al moviment de persones amb l’experiència d’un trastorn m’agrada anomenar-ho: “la revolució mental“. És un moviment en el que la societat només pot guanyar. Si creieu que val la pena aquest tipus de sensibilització poseu-vos se en contacte amb sensibilitzacio@activament.org. No podem canviar el què ens va passar, però sí el futur d’altres persones que passin pel trastorn o podem evitar que passin pel mateix què nosaltres hem passat. Per això dic: gràcies als que em vàreu ajudar a superar el trastorn.

Alfonso Gálvez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top