X

Benestar i Salut Mental

Fotografia © Xavier Almirall

Fa més de vint anys que tinc depressió. He intentat estudiar i treballar durant molts anys. Fins que em van donar la incapacitat permanent absoluta i, amb ella, una bona pila de nous problemes. I és que mai m’havia plantejat què necessitem les persones per sentir-nos bé.

Se suposa que quan un té un trastorn mental només ha d’anar al psiquiatra i/o al psicòleg i ja està. Però amb això no n’hi ha prou. El fet de no poder treballar va deixar palès que necessitava dedicar temps a una activitat que m’omplís. I aquesta activitat va ser difícil de identificar fins que vaig trobar diferents formes d’activisme. Em va quedar clar que, com jo, tots necessitem aportar a la societat d’alguna manera. Necessitem sentir-nos útils.

A més, a mi m’agrada aprendre coses noves. Crec que com a gairebé tothom. I tot i que amb la discapacitat tens descomptes, resulta car estudiar. Encara més si tenim en compte com són de minses les pensions. Ja no podia permetre’m anar a acadèmies, cursos o carreres universitàries. Innocent, vaig anar a preguntar al Servei d’Ocupació si hi podia fer cursos. Però estan reservats pels demandants d’ocupació. No conec cap curs per a persones amb discapacitat que tingui un nivell una mica elevat. Amb la qual cosa també se’m va tancar la possibilitat d’augment de l’autoestima i els beneficis cognitius que suposa aprendre coses noves.

Ni tan sols tinc dret a viure sola. Amb la meva pensió només puc escollir entre llogar un pis o menjar. De manera que estic relegada a dependre de la meva parella o d’algun familiar. No tinc dret a la independència perquè tinc un trastorn mental. I això m’emprenya.

Per no parlar de quan per qüestions econòmiques, en comptes de mèdiques, l’ICAM em va retirar la pensió. En aquells moments vaig sentir que em retiraven el dret a viure. Perquè sense la possibilitat de treballar ni tan sols hauria pogut menjar si no m’hagués mantingut econòmicament el meu marit.

I no pot faltar la necessitat de relacions socials. Unes relacions socials que, pràcticament, es veuen restringides a les persones que, com jo, tenen un trastorn mental. I no me’n queixo. Sense aquestes relacions estaria molt sola. Però la gent que no té un trastorn mental, generalment, no entén les teves crisis i s’acaba allunyant. No sempre, però sí massa sovint. I resulta dolorós, perquè ets un membre de la societat tan vàlid com el que més. Falta molta comprensió.

Per això, quan algú em parla de recuperar el meu benestar i només es refereix a qüestions de salut, m’indigno. Jo sé que el meu benestar es compon de molts aspectes. I no deixaré de banda els aspectes que he mencionat. Són imprescindibles per tots i cadascun de nosaltres i, de ben segur, que n’hi ha més.

Andrea Quintana


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top