X

La vida no és color de rosa

Il·lustració © Sergi Balfegó

       Encara que ens sembli que això de no treballar és una ganga per a molts de nosaltres, se’ns fa un món a l’hora de dir-ho, encara que sigui al familiar més proper. Si és així com us ho explico, imagineu-vos, llavors, al veí del costat… Per què? Perquè està molt mal vist per la societat no tenir un treball. Imagineu-vos, llavors, si hem d’explicar el perquè ens manca aquest treball, el perquè tenim una discapacitat.

       Sé perfectament que no és necessari explicar la teva vida a la gent, ho sé de sobres. Però, i si volem fer-ho? Tan greu és tenir una discapacitat psicològica encara avui en dia?

       Que no ens venguin dies de color de rosa pel que fa a salut mental, que jo encara veig que existeixen molts estigmes. És molt menys complicat explicar una patologia física, sigui en l’àmbit que sigui, que no una mental. I això m’ha passat a mi en primera persona.

       Crec que s’hauria de tenir menys por a dir que pateixes una discapacitat perquè, a fi de comptes, no deixaràs de ser la mateixa persona que sempre has sigut, vas ser o seràs. I quan es trenquin aquestes barreres, guanyarem molt.

       No només pel que fa a salut mental, sinó també en qualitat de vida, ja que no és el mateix capficar-se: pensant i pensant en què dir a les persones per justificar-les el perquè no pots treballar.

       A la vegada, també penso que cada persona és un món a part, i té tot el dret sobre si vol o no vol dir mai allò que pateix. S’ha de respectar, ja que tindrà una altra manera de pensar.

       A vegades, el saber que pateixes un cert grau de discapacitat et pot arribar a enfonsar, però has de treure sempre allò de bo de les coses, com diu aquella pel·lícula tan coneguda. En fi, fins aquí aquest article. Espero que us hagi agradat.

Núria Prats


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top