X

Trastorn o malaltia mental: quin concepte em serveix?

Il·lustració © Sergi Balfegó

       Existeix el debat de com es tindria que anomenar a les patologies de les persones que hem patit un problema de salut mental. Si trastorn o malaltia mental. Crec que no es important el nom que ens posin, sinó la interpretació que la gent faci sobre aquest nom i, sobretot, la interpretació que faci jo mateix.

       Per mi, i això és una visió personal, la paraula trastorn em sona a una característica de la persona, inseparable d’ella, com un tret de la personalitat. Quan escolto que una persona “té un trastorn”, em sona a que té alguna cosa permanent, que no es pot deixar enrere.

       I la paraula malaltia mental, em sona a que és quelcom transitori que, amb medicació o sense ella, com amb les malalties biològiques, es pot curar, superar, recuperar, etc. Em sona a quelcom aliè a la persona, que es pot separar d’ella, deixar enrere, no com una característica o un tret de la personalitat.

       Potser perquè en la societat està una mica arrelat que els que superen malalties biològiques greus són lluitadors, la paraula malaltia mental em sona al mateix: que els que superen malalties mentals són lluitadors, que en contra de una malaltia mental es pot lluitar, que la persona es pot empoderar per curar-se, recuperar-se, superar-la, etc.

       Dic que això és una visió personal, perquè una persona pot agafar el millor de aquests dos conceptes que he definit, agafant el concepte que més el benefici, en el moment oportú per la seva vida. Com m’ha passat a mi. O que pot únicament estar a favor de la paraula trastorn o la paraula malaltia mental. A la gent li poden agradar els dos conceptes que he definit, només la paraula trastorn o només la paraula malaltia mental. Clar que sí.

       Així doncs, per mi, el marc actual de tenir dos maneres de poder anomenar a les patologies en la salut mental esta bé perquè m’ha permès amollar-me a la idea que em suggeria quan ho he necessitat.

       El primer cas, a mi m’ha ajudat, perquè quan he tingut símptomes, aquests els he pogut portar d’una manera natural, continuant amb la meva vida, sense que em perjudiquessin per res. Tot i que només he tornat a tenir símptomes clars una petita temporada de dos mesos en tretze anys després del brot, el pensar que es pot conviure amb aquests símptomes em tranquil·litzava.

       No obstant, jo crec que he tornat a tenir tants pocs símptomes perquè a mi el que m’ha ajudat més és l’opció de pensar que és quelcom transitori i que es pot lluitar contra ella. El segon concepte m’ha ajudat a descobrir que la meva malaltia segueix sempre un patró i que acostuma a donar-se en situacions de molt estrès, situacions impactats per mi, que poden generar traumes. O també, recordo que durant el brot estava molt enfadat, consumia haixix… per citar algunes de les situacions que el van crear.

       Així doncs, després del brot psicòtic i gracies al segon concepte, m’he fet un estil de vida en el qual intento evitar aquestes situacions, intento evitar les situacions estressants, intento no cabrejar-me i… consumir haixix no ho he intentat, sinó que no he tornat a tocar un porro en la meva vida.

       No m’agradaria que s’interpretés que vull donar a entendre que aquesta opció és la veritat infinita i que l’altre opció és la equivocada. No. Com he dit abans, l’altre opció també m’ha ajudat.

       Quan alguna vegada he dit que tinc un trastorn o una malaltia mental i que ha sigut quelcom que no he pogut controlar, de la mateixa manera que no vaig poder controlar que emmalaltís el meu cos quan vaig tenir un constipat, la grip o qualsevol altre malaltia biològica. No vaig controlar que emmalaltís la meva ment.

       A què us ha sonat diferent quan he dit les paraules “que emmalaltís el cos” de les paraules “que emmalaltís la ment”? No us preocupeu, és per culpa de l’estigma. Que emmalalteixi el cos no té connotacions negatives però que emmalalteixi la ment, sí que en té. Així de injusta és la realitat.

       I en el cas de que la part que hagués emmalaltit fos la que controlés el cos, no tenia perquè fer res negatiu pels altres. Era una malaltia i, com les malalties biològiques, buscava acabar amb mi, no amb els demés. Jo no he vist a ningú fer res negatiu pels altres per culpa de la seva malaltia biològica, encara que estigui patint moltíssim, encara que estigui a punt de morir. Doncs, amb les malalties mentals a mi em va passar el mateix, vaig patir moltíssim, em va poder portar a la mort, però no per això vaig fer alguna cosa negativa per els altres. Les accions negatives o positives depenen de les persones, no de les malalties.

       Dic això perquè crec que les malalties mentals i les biològiques són iguals amb una diferencia: les biològiques comencen en el cos i poden afectar a la ment i les mentals comencen en la ment i poden afectar el cos. Però, de la mateixa manera, emmalaltint per acabar amb el propi individu, no descontrolant-lo per fer alguna cosa negativa pels altres.

       Com veieu, la meva és una interpretació positiva, dins del que es pot, de la paraula malaltia mental. Aquesta em diu el mateix que la paraula malaltia biològica. Això és perquè crec que és important que la gent no estigmatitzi, que no em tractin com una bestiola estranya. Però molt més important, és que no ho faci jo mateix.

Alfonso Gálvez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top