X

La veritat sempre surt a la llum

Il·lustració © Mireia Azorin

         Al final la psiquiatra que em porta ara ho ha reconegut: no tinc esquizofrènia paranoide crònica. Tampoc esquizoafectivitat, ni trastorn bipolar. Em faran un estudi de personalitat per descartar qualsevol trastorn de la personalitat, però ja conec bastant quins tipus existeixen, i sospito que, tot i que comparteixo trets de diferents trastorns, no els tinc massa accentuats, i això és el que m’ha insinuat també la meva psiquiatra.

         Jo això ja ho sabia des de fa bastant, no perquè no volgués acceptar la malaltia, sinó perquè quan explicava els meus símptomes a persones “sanes”, em deien que això també els hi passava a vegades, i quan sentia explicar els relats de deliris de gent diagnosticada d’esquizofrènia, comprenia que eren diferents als que jo, suposadament segons els informes, vaig tenir.

        Al final m’he quedat jo sola, amb la meva consciència, per saber que és el que em va passar. I, per qui ho vulgui saber, tinc les meves explicacions, perquè si per alguna cosa vaig ingressar voluntàriament i m’he medicat durant tant de temps és perquè patia. Els meus nivells de patiment psicològics han estat, i encara són, força elevats. No per res als 16 anys em vaig intentar tirar davant d’un cotxe i als 24 vaig prendre una sobredosi de medicació. I si la medicació m’ha fet alguna utilitat, ha estat per minimitzar aquest patiment.

         Segurament sóc massa sensible i m’afecten les coses exageradament, però per mi, que hi haguessin episodis de violència a casa meva durant l’adolescència (un dia els veïns van trucar a la policia) i que als 19 anys, en una nit que em vaig emborratxar, m’agredissin sexualment, em va afectar molt, i m’ha sigut bastant difícil integrar psicològicament aquestes vivències. Més d’una vegada he volgut desaparèixer o perdre totalment la raó, desentendre’m de la realitat i de mi. Però ara sé que això no són opcions reals per viure a la terra, i sempre he volgut viure, i el planeta terra és l’únic habitable pel moment.

         La veritat sempre surt a la llum i tothom troba el seu lloc al món, la vida és un assaig-error. M’he queixat molt de la psiquiatria perquè no han estat suficientment desperts, ni m’ha prestat l’atenció necessària, per veure’m correctament; i ara tinc un dilema, no sé què fer amb tots els informes que m’han fet, si pintar-los i fer un experiment d’art contemporani o denunciar una mala praxis mèdica.

         Quedar-se estancat en el passat pensant en el que podia haver sigut i no ha estat no té sentit; mirar-ho, amb perspectiva, per aprendre dels errors, això sí que és beneficiós. Tenir antecedents psiquiàtrics per mi no em suposa cap problema; a més, m’ha donat l’oportunitat de conèixer gent molt valorable i molt semblant a mi, perquè tot i tenir vivències una mica diferents, són moltíssimes les coses que tenim en comú com a éssers humans. I a més, humilment considero, en el fons, que qualsevol persona diagnosticada té una història personal que és com un puzle desfet, i amb paciència i dedicació pot arribar a reconstruir-lo, veure’s de veritat i deixar que els altres et vegin tal i com ets.

Maria Hernández


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top