X

Sensibilitzant aquells “locos bajitos”

infancia

Il·lustració © Mireia Azorin

Una persona amb molta experiència en sensibilització en temes relacionats amb la salut mental em va dir que l’única vegada que no el van aplaudir després de llegir la seva història de vida va ser davant uns menors. Dubtava a animar-se a fer-ho de nou en el futur. Jo li aconsellaria que sí, i us explico el motiu.

Com a integrant de l’entitat ActivaMent vaig tenir la sort d’acudir fa poc a dues xerrades amb nois/es de 9-11 anys, als seus mateixos col·legis. Pensava que tindria dificultats per fer-me entendre, però em van demostrar tot el contrari, amb molta atenció i respecte a l’hora de preguntar-nos a cadascú dels participants. Al costat meu, van parlar per a ells persones amb disminució física, intel·lectual, visual i auditiva. Els xavals van aguantar una i altra sessió amb molta més enteresa que qualsevol de nosaltres en època estudiantil. Ni una becaina i un munt de preguntes.

Un cop ens animem a explicar la nostra experiència amb esperit altruista, les nostres vergonyes cauen una rere l’altra. Els nens i nenes no són una audiència de menor nivell. Entenen les mateixes diapositives que els universitaris i persones de més edat. S’identifiquen amb les nostres vivències malgrat els seus pocs anys i, lamentablement, en algun cas resulta que un problema de salut mental ja els ha fregat més directament o indirecta. És gratificant que puguin dir amb llibertat que han anat al psicòleg, que no hi hagi ningú que es pugui burlar d’ells per aquest motiu. L’educació emocional és una assignatura pendent en tot el món i per això més val que els menors s’acostumin a sentir parlar d’emocions, de solidaritat, etc.

Casualment, porto un temps visitant una residència per llegir textos a uns pocs usuaris, sobretot dones. La meva oient de més edat ja va pels 95 anys, i encara que alguna companya pateix per seguir el fil de les meves paraules, trobo la mateixa gratitud que amb els petits. Normalment em presento amb contes un cop a la setmana, però penso en llegir-los un dia la meva història de vida, l’aparició del meu trastorn mental i el meu procés de recuperació. Segur que seguiran sent un públic agraït i no mostraran cap prejudici cap a la meva persona. Són les persones adultes sovint les que han de modificar la seva forma de pensar i la seva actitud, perquè cada vegada més el nostre entorn sigui més humà i comprensiu.

David García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top