X

Al·lucinant

Miedo y Alucinación

     Fotografia © Kasia Derwinska

 

     Un bon dia, quan treballava en una fàbrica d’embotits, vaig patir una al·lucinació visual en la que hi havia una serp, que em perseguia per tot arreu. La imatge de la serp, arreu on anés de la fàbrica, se’m feia omnipresent i m’entrebancava el pensament de manera constant, fins al punt que vaig demanar plegar abans aquell dia i al dia següent no anar a treballar, per acabar agafant una baixa laboral de més de dos mesos. Guardo un escrit d’aquella època en la que vaig intentar descriure l’al·lucinació, diu així:

    “Quan va aparèixer aquella al·lucinació em vaig sentir desplaçat, desubicat dels meus quefers. Em sentia en un segon terme i la meva voluntat era segrestada per idees que no venien al cas o que no venien a compte o que estaven al marge del què en aquells moments tenia entre mans. És la desconcentració que t’agafa i et trasllada al món irreal de l’al·lucinació. L’al·lucinació no demana permís, no truca a la porta. Es va deixant sentir mica en mica. Va apareixent a mida que les hores passen i a mida que l’estrès i el nerviosisme augmenten, a causa de les hores de treball. Per la fatiga i l’angoixa de no poder sortir o lliurar-se d’aquest estrès.

     Les al·lucinacions venen i tornen a venir. A vegades venen amb més intensitat i és quan voldries engegar-ho tot a rodar. Són invisibles, intangibles. No és que et falti un braç o una cama, et falta allò més essencial que articula tot el comportament, que queda esmicolat quan l’al·lucinació entra i t’escombra literalment. És com una aparició. Com el retrat d’allò indesitjable, que sobtadament, entra en la teva vida per molestar el curs normal de la teva activitat. És la molèstia personificada. En ella, perdura l’al·lucinació. L’al·lucinació s’instal·la i et fa actuar de manera distanciada, lenta i poc coordinada.

     No tens armes per combatre el desori. Estàs desarmat davant una arma sinistra i tenaç que et lliga de mans i peus perquè és omnipresent i poc a poc se’t queda la memòria, els reflexes i els sentits primordials. Per defensar-te has de fugir o amagar-te, allunyar-te dels altres. Els altres actuen amb normalitat i no aprecien res en tu. A més a més, són conscients en tot moment del que fan. El seu tarannà i la seva ment desperta els fa actuar en conseqüència i ser conscients de la seva activitat. Jo percebo que el què a mi em passa no els està passant a ells o elles. Només em passa a mi.

     L’al·lucinació que vaig tenir el dia anterior a la meva baixa era el mateix que havia tingut setmanes abans, quan treballava les meves 7 o 8 hores i anava una mica estressat. Se m’havia fet present amb menor intensitat que aquesta vegada. Va ser el dia que vaig fer 12h30m que l’al·lucinació va créixer i créixer, sobretot, a partir de la tarda. Era la serp, una serp, el cap d’una serp i mica en mica les meves cames se’m corbaven, es feien corbes. I la serp treia la llengua cada vegada que jo treia la llengua per humitejar-me els llavis. La serp eclipsava la meva atenció, de manera que la feina que duia entre mans quedava en segon terme. Cada minut es feia imperdurable. Cada minut que passava se’m feia cansat buscar a l’estanteria la caixa i el codi, perquè la serp ocupava l’eix central del meu pensament. Quan em parlaven la serp marxava, però quan no, tornava. Era horrible. No podia, millor dit, no tenia control de la meva al·lucinació. Venia i tornava quan jo tornava a la monotonia de treure caixes de les estanteries.

     Vaig saltar i dir que “estava fet pols” i em van dir “ves-te’n” i me’n vaig anar amb la intenció d’arribar a casa, sopar, dormir i no tornar l’endemà. I va ser així.

     Una al·lucinació es pren moltes llibertats. Ve i torna sense saber quan marxarà, ni sense saber quina forma tindrà la propera vegada. Quan l’al·lucinació agafa tota la seva intensitat, penses en una sortida violenta per acabar d’arreglar-ho tot. No hi ha raó que pugui combatre el què succeeix en la ment malalta, perquè la ment és intangible i a vegades, impenetrable. L’al·lucinació es va teixint amb el pas dels dies. Al principi de treballar en aquesta fàbrica, jo al·lucinava de tant en tant. Al·lucinacions inconstants, poc fonamentades, com totes, i que no m’abassegaven del tot. Un cop acabada la jornada laboral, sortia i feia les paus amb la meva ment fatigada. Encenia una cigarreta, pujava al cotxe, encenia la ràdio i anava tranquil·lament cap a casa.”

(Una data inconcreta entre Febrer i Maig del 2004)

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top