X

Ignorància en Salut Mental

gent-rient-se-dun-altre

Il·lustració © Sergi Balfegó

      Parlava amb una persona que té trastorn d’ansietat i em deia que trobava una incomprensió enorme cap el seu problema. Com si el que patia no fos res. Va veure’s obligat a deixar de treballar i ara és pensionista. M’explica que va sentir una gran frustració per abandonar la seva professió. Diu que els seus companys de feina no entenien res. “Ho has aconseguit”, li deien, “tens quaranta anys i jubilat”. I ell que estava fet pols no els entenia a ells. Ells creien que era un home afortunat i ell se sentia el més desgraciat de món.

       Crec que són coses que ens han passat a molts. La gent no entén això que tinguis trenta o quaranta anys i no treballis. Encara sort que al meu amic li feien bromes. Potser que et tatxin de gandul i vividor. Pensen que has comés una estafa i que has subornat un metge per viure sense treballar.

       I jo els dic sempre el mateix. “Et canvio la teva feina pels meus problemes!”.

El meu amic, quan se li disparava el neguit, patia terribles atacs de pànic. Sempre esperant que la seva taquicàrdia no li provoqués un atac de cor. Omplint-se de tranquil·litzants que tenen un èxit relatiu. I, a més a més, sense poder portar una vida útil per ell mateix i pels altres.

       Em deia que el problema amb els altres és la ignorància. La gent no sap res de tot això i en molts casos no volen saber-ne res. “Que se’n vagi al metge!” Malauradament, els metges, per a molts dels nostres problemes, no tenen solucions màgiques.

       Els nostres trastorns tenen molt de socials i la incomprensió ens fa mal. És ignorància.

       L’activisme en salut mental és molt necessari perquè no pensin que el millor que es pot fer amb nosaltres és tancar-nos en un hospital psiquiàtric o en una presó. Així, no veuen el problema i d’allò que els ulls no veuen, el cor no en dol. És necessari parlar, també, perquè vegin que no som persones que defugim les nostres obligacions.

       Ja entenc que per a moltes persones la feina és una cosa molt dura. Una continua batalla del matí a la nit. Ens veuen asseguts a un bar al matí i pensen que som uns vividors.

       Però, què saben ells del que tinc jo al cap? Saben què és una depressió crònica que et deixa mesos i potser anys completament anul·lat? Un deliri que et produeix paranoia i que no et deixa viure? Els angoixants rituals d’una persona amb trastorn obsessiu compulsiu? Saben què són els efectes secundaris de la medicació?

       No, no ho saben. I els ho hem de dir. Sobre els problemes de salut mental hi ha un núvol d’ignorància i una injustícia enorme.

       Hem de parlar de què ens passa. La nostra vida no és fàcil, però seria pitjor si no parléssim i la gent no sortís del cúmul de falses creences i malentesos que hi ha.

Fèlix Rozey


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top