X

M’estic tractant amb el professional adequat?

Predicar amb l'Exemple

Il·lustració © Sergi Balfegó

       Després d’un gran recorregut per un gran nombre de professionals de la psiquiatria i la psicologia aquí us deixo uns quants consells (o tips) perquè us atureu a pensar si l’equip o el professional que us està portant és l’adequat per a vosaltres.

       Abans que res, i aquest és el millor i el més important dels consells que us donaré, és que: Ell/ella o l’equip creguin en tu i creguin en la teva recuperació o en la teva millora. Si no, no hi ha res a fer, no podran ajudar-te en res i l’únic que faràs serà perdre el temps i frustrar-te, perquè veuràs com van passant els dies, les setmanes i els mesos i tu segueixes igual, sense moure’t, o fins i tot hauràs empitjorat. És fonamental que ell o ella cregui en tu, i que quan tu tinguis moments dolents, et pugui recordar que tu vas poder sortir-ne d’això; si ja partim de la base que ell o ella no ho creu… Com et farà veure que sí que podràs?

       Entre l’usuari i el terapeuta hi ha d’haver feeling, volent dir amb això, que hi ha d’haver bon rotlle.

       Per ambdues parts ha d’haver-hi sinceritat i honestedat. No serveix que el terapeuta ens menteixi per “alleugerir-nos” el malestar que tenim dintre o per baixar-nos l’ansietat. A més a més, l’usuari no és ximple, arribarà un moment en què se n’adonarà que alguna cosa no va bé i veurà que l’estan mentint. Quan això passi, tota la confiança que al terapeuta li ha costat tant guanyar-se, adéu i passi-ho bé; la persona usuària se sentirà defraudada. Per exemple, en el cas dels trastorns alimentaris, a la que et poses en tractament et diuen que no pots pesar-te, i que ell/ella ja portarà el control… I que cada vegada que et visites i li preguntes pel pes, et va dient que estàs estable, quan tu mateixa saps que t’està enganyant perquè cada setmana la roba t’està més estreta, i ja has tingut que canviar de talla. Un dia t’afartes, agafes la bàscula i perds la confiança total que tenies dipositada en ell/ella perquè has vist que t’ha estat enganyant.

       Hi ha una cosa pel que fa a la medicina que s’anomena Llei de Confidencialitat, essent aquesta una obligació que tenen de no poder explicar res del que passi dins la consulta. Així que, si el terapeuta comença a desacreditar-te parlant malament d’altres pacients davant teu, perquè vegis que sí se’n pot sortir d’això… mmm… pensa que després de tu atendrà a una altra persona, i potser en aquest cas t’utilitzi com a exemple!

       Si no predica amb l’exemple… És molt fort que et digui que has de fer això, quan ella mateixa no ho fa. I tu ho saps! O no pots fer això, i ella és la primera que ho fa! Amb un exemple ho entendreu millor: és el típic exemple de quan et diuen que no hauries de fumar, i qui t’ho està dient, saps de sobres que és fumador! O en el meu cas, en temes de trastorns alimentaris, a vegades sol passar que et donen unes pautes alimentàries, que qui te les dóna, és incapaç de complir-les! Que et diguin: “Sí, sí, per menjar, primer, segon, pa i postres”, i llavors te la trobes a ella, menjant sola, amb un Tupper, i a dins havent-hi dos trossos d’enciam!

       Sabràs també que no és el teu terapeuta quan surtis de la consulta i tinguis la mateixa sensació que abans d’haver-te visitat. Si això es repeteix en vàries sessions, clarament, aquest no és el teu terapeuta; o fins i tot, si quan surts, surts amb una sensació de malestar pitjor!

       Anar a teràpia no pot ser anar a un combat. És a dir, si cada vegada que et visites acabeu com el gos i el gat, barallant-vos, això tampoc t’ajuda. Millor fer un canvi.

       Si totes les sessions de teràpia són iguals: un monòleg en el que tu parles i parles, i ell o ella t’escolta i no diu res. Per una banda està bé perquè et desfogues i ho deixes anar tot; però per l’altra banda, si no et pot donar consells ni t’ajuda a buscar possibles solucions… de què et serveix? Llavors la monoteràpia no serveix.

       Si et ve contínuament amb amenaces o exerceix mal el poder que té per sobre teu: quan això succeeixi, el pacient comença a agafar-li por d’anar a teràpia, i fins i tot al mateix terapeuta. Quan això passi, el pacient ja no podrà obrir-se de nou, no serà capaç d’explicar-li tot a aquella persona. Partint d’aquí, aquesta teràpia ja no serà fructífera. Des del moment en què se li agafa por i es veu a l’altre com a l’enemic, penses que: “Això no ho dic, no fos cas que…”, o “li explico això perquè estigui més content…”, a partir d’aquí la teràpia és un conte xinès, ja no serveix de res.

       Si el professional que et comença a portar no sap ni per on agafar-te… Tanca la paradeta i marxem! Això sol passar per falta d’experiència. Alguns casos els queden molt grans a alguns professionals. O potser el dia que parlaven del teu tema o del teu problema, feia campana amb els seus col·legues.

       Sabem que és un bon terapeuta per nosaltres si congeniem amb ell o ella i notem que empatitza amb nosaltres. També ho sabrem si al sortir de la consulta sortim amb les idees més clares i amb una sensació major d’alleujament.

       Sabrem també que és el correcte perquè s’implica amb nosaltres, vetlla per la nostra salut mental i vol que la nostra qualitat de vida millori tant com sigui possible. Jo penso, i posaria les mans al foc, que un bon terapeuta fins i tot ha de “portar” a alguns dels seus pacients a casa, i allà ha de seguir pensant en com podria ajudar-lo.

       Fins aquí puc explicar… I voldria donar les gràcies a tots aquells professionals que m’han portat durant tots aquests anys, amb més o menys cura, ja que sense ells aquest article no hagués sigut possible.

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top