X

A favor o en contra de la investigació en Psiquiatria?

electrodos-para-la-anorexia

Il·lustració © Sergi Balfegó

       Segurament molts de vosaltres ara mateix estareu pensant que sí, que s’ha de promoure més la investigació en aquest camp, ja que queda molt per descobrir, però aquesta pregunta té una mica de trampa.

       Què diríeu si us proposessin a vosaltres mateixos com a objecte d’estudi? Si fes falta operar-vos del cap, inserir-vos elèctrodes en el cervell, implantar-vos microxips? I cada setmana anar a passar un test per veure com evolucioneu, de tal manera que així podrien veure si això és un avenç per la psiquiatria? Seguiríeu pensant el mateix?

       Doncs bé, això és el que em va passar fa uns mesos. Donada ja com a cas perdut, se’m va plantejar entrar en un estudi que realitzava un hospital públic, aquí a Barcelona, sobre la meva malaltia (anorèxia). Jo anava a ser de les primeres pacients a les que se li feia a Europa. Segons la doctora, en la resta del món només si li havia fet a deu persones, sis al Canadà i quatre a la Xin; de les quals, a un 60% els havia anat “bé”, i l’altre 40% no havien notat millora.

       A mi, com ja m’havien desnonat tantes vegades i m’havien donat per cas perdut, em resultava tot igual i vaig dir que sí. Això era la meva única esperança, així que ho vaig tirar endavant. A partir d’aquí, van començar les entrevistes amb neuròlegs, psiquiatres i un pilot de metges, i cada vegada m’anaven donant més informació sobre aquell “experiment” que abans no m’havien donat. Al final, quan la vaig tenir tota, em dono compte que: no era tot tan de color de rosa com m’ho havien pintat en principi! Que em tenien que perforar el crani; que la neuròloga tindria un comandament amb el que em controlaria els meus estats d’ànim (si estigués molt deprimida, ella amb un comandament em pujaria i, al contrari, si estava molt pujada, ella em baixaria). És a dir, que ella tindria el control de la meva vida. Sona una mica a pel·lícula de terror, oi?

       A part, després de l’operació hauria d’anar cada setmana a controls i a passar el test, perquè ells poguessin constatar si realment hi havia millora o no. En el cap m’inseririen uns elèctrodes, que anirien connectats a una bateria que em posarien a la panxa, com una bateria de mòbil, i jo cada dia hauria de carregar aquesta bateria. No us en rieu, que és seriós. Quan així vaig anar esbrinant quina era la magnitud d’on m’estava ficant, em va anar agafant por i uns atacs d’ansietat molt grans que s’apoderaven de mi. Al final, em vaig fer enrere. En part, també perquè em vaig començar a informar sobre tot això de l’operació. Vaig anar a consultar un per un a tots els metges que m’havien portat abans i tots coincidien en el mateix: que ni se’m passés pel cap deixar-me fer res, que era una bogeria, ja que d’això no se tenia cap tipus d’informació, i no se sabia res al respecte. A mida que anava escoltant això de cada un d’ells, em vaig anar quedant més tranquil·la i vaig anar tornant a veure les coses més en el seu lloc.

       A dia d’avui em pregunto què hagués sigut de mi si m’hagués deixat operar: Hauria sigut la meva salvació com em deia la doctora? O hauria acabat pitjor? Mai ho sabré… I ara, després d’haver llegit això, si us ho haguessin proposat a vosaltres, què haguéssiu escollit? Haguéssiu sigut conillet d’índies? O millor que experimentin amb altres?

       Així, que aquí us repeteixo la pregunta, poseu-vos a la meva pell, vosaltres què haguéssiu fet?

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top