X

La meva vida després de les hipomanies

hipomania-ordenador

Il·lustració © Mireia Azorin

Com a persona amb una problemàtica de salut mental, he patit dues fases d’hipomania en 16 anys, amb un origen comú: els xats i les poques hores de son.

La primera vegada em va servir per descobrir què és un trastorn com el meu; i la segona, almenys en el meu cas, per veure que si m’aturo a temps no és difícil tornar a la vida d’abans. Sense prendre cap tipus de substància tòxica, el meu cos va experimentar l’any 2.000 coses positives, com una major creativitat, vaig mantenir converses divertides (al meu parer) amb coneguts i desconeguts i vaig estar més irritable. La part negativa és que un pot perdre la noció del temps i oblidar-se d’una cita tan bàsica com la visita al metge. Fa dos anys, em vaig accelerar igual però quan vaig anar a veure a la meva psiquiatra ja havia descansat i estava més tranquil. Res del que dic és excepcional.

Molts lectors també hauran passat per un “Màster” en Relacions Humanes i Hospitalàries. Segurament hem necessitat ajuda i suport i n’hem donat quan hem tingut l’oportunitat. L’activisme i les entitats que coneixem donen per una cosa i per l’altra. Ho sabem prou bé. Tenim més present que ningú que la vida pot ser circular. Ens toca patir en la soledat, sense saber a qui recórrer i, quan disposem de coneixements i de gent propera de confiança, també podem caure i no sabrem com reeixir durant un temps… però ho farem.

Fa poquet que està disponible a la web de la campanya Obertament un estudi que parla de la discriminació per motius de salut mental. Més del 80% dels enquestats reconeixen haver estat víctimes de prejudicis a la societat. Tinc la sort de no haver patit un tracte injust a l’àmbit educatiu perquè vaig acabar la carrera i el diagnòstic em va arribar als 25 anys. A més, no he patit rebuig ni d’amics ni de parelles, però he ocultat el meu trastorn a la feina i no he tret gaire el tema davant de coneguts, ho confesso. Era un tema que gairebé mai tocava… I, és clar, he conegut les vivències de persones que també s’han vist violentades a l’àmbit sanitari.

En general, em considero afortunat per la meva experiència vital. La meva problemàtica no va suposar una forta sotragada. I el que m’interessa ara és fer entendre als joves que poden viure una cosa semblant, a periodistes i a la població en general que no faran bé desconfiant de qui té coses realment útils per explicar. A una societat on la violència, els abusos, les pors acostumen a ser protagonistes som nosaltres qui volem donar un pas al davant i contribuir a que tots ens coneguem millor i ens respectem més.

David García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top