X

Sara Laviós: “Quan tens un problema de salut mental t’has de relacionar, l’aïllament alimenta el Trastorn”

Sara Laviós Marfà

Sara Laviós Marfà: Estudiant d’Antropologia Social i de Teatre.

“Trobo que és molt important que totes les persones que vivim una experiència que sigui estigmatitzada tinguem la força i el valor de fer sentir la nostra veu i presentar-nos en societat”

Em dic Sara Laviós, tinc 23 anys, estic acabant el meu grau d’antropologia social i cultural a la Universitat de Barcelona. Tot just ara escric el treball final de grau, que l’estic centrant en els Grups d’Ajuda Mútua (GAMs) d’ActivaMent.

Vaig néixer a Barcelona, però als 9 anys vaig marxar al Maresme. Sóc d’una família molt especial, en el bon sentit. Els meus pares han sigut unes persones molt obertes de ment, que m’han transmet la seva manera de viure, m’han inculcat valors que m’han fet ser la persona que sóc ara. M’han inculcat les ganes d’investigar, de conèixer altres realitats i potser per això he estudiat antropologia. Entre les coses que he après, està el gust per viatjar, que és la meva passió i per mi és una manera d’entendre la vida. No m’agrada quedar-me a la meva zona de confort, sinó veure altres realitats, entendre-les i sortir de la rutina. És com sóc més feliç.

També m’agrada molt cantar, però en aquest sentit sóc una mica tímida i em costa compartir-ho. Per mi és una de les meves maneres d’expressar-me. M’agraden les arts. També escriure; em fa expressar coses que no puc fer d’una altra manera, que em costa verbalitzar. I he descobert el teatre, que m’apassiona cada cop més. Posar-me a la pell d’una altra persona és per mi quelcom molt terapèutic.

Què fas a ActivaMent?

     Faig dues coses. La primera, per la qual vaig arribar, és per fer el meu treball final de grau. Vaig conèixer l’associació per un reportatge de TV3: “Suïcidi, la mort evitable”. Com sóc una persona que havia patit, i en ocasions continuo patint un trastorn mental, em van semblar molt interessants els Grups d’Ajuda Mútua (GAMs), un espai sense la intervenció dels professionals, em va cridar l’atenció. Desprès, quan vaig començar a fer el meu Treball Final de Grau, volia fer-ho sobre la depressió i vaig pensar que el GAM era l’espai on trobar persones amb ganes d’explicar les seves experiències amb la depressió, ja que és un tema tabú, i no tothom vol parlar-ne. Quan vaig arribar al GAM vaig deixar de centrar-me en la depressió ja que des d’aquest GAM el més important no es el trastorn concret que un pateix sinó el fet d’haver-ne patit un. Ara, pel meu treball, investigo les dinàmiques que es donen en aquest espai per tal d’entendre en profunditat el funcionament d’un GAM de salut mental.

     Desprès, arran d’aquest interès, acudeixo als GAMs i començo a viure l’experiència en 1a persona. Per a mi els GAMs estan sent un espai d’autoconeixement. Trobar-te amb altres persones amb les que comparteixes una experiència et fa reviure certes coses, però també et fa sentir acompanyada, perquè quan et passa (tens atacs d’ansietat, no et vols aixecar del llit…), tu penses que és súper estrany, que ets l’únic boig, i aquí veus que són experiències compartides per moltes persones. Vinc a xerrar i escoltar, a intentar aportar la meva experiència.

Quina és la teva experiència en salut mental? Què et va passar?

     La meva vida la divideixo en dues parts. La primera, abans que em van començar els atacs d’ansietat. I la segona, que és on estic ara. Vaig tenir un trastorn d’ansietat generalitzada amb 17 anys. Això em va canviar bastant la vida. En els moments de més crisi, vaig viure molta incomprensió cap a mi mateixa. Em trobava molt sola, molt perduda, tenia por a tot, patia hipocondria; però sobretot, sentia una vulnerabilitat extrema envers el món. Això en el moment més fort. Desprès, a través d’un tractament, de teràpia i farmacològic, la cosa es va estabilitzar. Des d’aleshores tinc estabilitat, tot i dues recaigudes que he passat, havent de tornar al psicòleg i canviar la medicació.

     Han passat 6 anys. En aquest temps, he fet moltes coses, he sigut feliç en moltes ocasions, però m’ha obligat a enfocar la vida d’una altra manera, a fer-me més conscient de mi mateixa, de les meves emocions, a gestionar-les per a que no em superin. Ho he hagut de fer de manera forçada, perquè era fer això o caure al buit, però m’ha servit d’aprenentatge, per conèixer-me molt. És un procés d’anar-me enfortint, que ha estat bé fer-lo, tot i que ha sigut dur. I en ocasions continua sent-ho.

Parles d’incomprensió. Has viscut Discriminació?

     Mai he sentit discriminació sinó mes aviat incomprensió. Tinc molt bona relació amb la meva família i el meus pares, els dos, havien tingut experiències d’ansietat, així que en l’àmbit familiar mes proper he estat molt ben atesa i cuidada i en general m’he sentit entesa. La incomprensió que he sentit ha vingut d’altres llocs. En primer lloc de mi mateixa, de no saber que m’estava passant, de no entendre’m i en segon lloc de part de gent (amics, coneguts) que crec que no entenien en quin moment vital estava, quina era la forta experiència que estava vivint però més que res perquè opino que és molt difícil si un no ho ha viscut. Mai com una cosa per fer-me mal. He tingut sempre molt de recolzament però no se m’ha entès sempre i en certa mesura es normal. Jo no puc entendre segons quines experiències vitals, perquè no les he viscut.

I en aquests sis anys, què t’ha ajudat a recuperar-te?

     En els moments de crisi, a mi m’ha ajudat molt la medicació i la teràpia psicològica. En aquells moments, en que no et pots aixecar del llit, en que no trobes sentit a res, la medicació en la seva justa quantitat, m’ha anat molt bé i seguir sempre la teràpia psicològica. Sóc una persona molt verbal, poder expressar-me amb llibertat amb un professional que està per això, a mi em va molt bé. No tothom és de la mateixa manera. Jo sóc molt verbal i necessito expressar-me. I desprès d’això, que és el tractament de xoc, m’ha ajudat a recuperar-me el fet d’anar construint. Una crisi és com un edifici que s’enfonsa; i costa molt de tornar a aixecar-ho. Però quan vas fent petit passos, et vas trobant millor. Coses com tenir una feina que m’agrada, com en el meu cas que treballo amb nens, em dóna molta vida.

     Quan estàs una mica millor, pots començar a apreciar les petites coses, com  la primavera, que faci sol, que els dies siguin més llargs, amb molta llum, etc. Per mi això és anar-se recuperant. Fins que arriba un dia que ja no tens la sensació d’estar en un procés de recuperació, prens consciència i t’adones que ja et trobes bé. Però és molt progressiu. Ara continuo anant a teràpia,  però un cop cada dos mesos per fer els seguiments. En el meu cas, tinc la sensació que el tema està allà. No sé si es supera al 100% o un ha d’aprendre a viure amb aquestes particularitats que t’han tocat.

     També va molt bé fer exercici, tot i que he de confessar que jo no n’he fet gaire.

I ara, quins projectes de vida tens?

     Ser molt feliç, tant com pugui. I en un sentit més pragmàtic, acabar la carrera i anar-me’n de viatge per Mèxic, on vaig viure sis mesos i és el meu país d’acollida. Ara mateix em costa de respondre, tinc ganes de fer moltes coses, formar-me més en teatre, fer un màster d’antropologia i salut mental, viatjar molt… Ara mateix no tinc clar el meu ordre de prioritats. He d’endreçar què és el que em demana el meu cor, perquè, tot a la vegada no es pot fer, i anar-ho fent mica en mica.

     Intento viure cada cop més sota la idea que la vida és una i que s’ha de lluitar per fer el que vulguis, el que realment et fa vibrar. No vull ara una feina de vuit hores, establir-me ja… Vull anar vivint experiències noves. Vull fer viatges llargs, Ara tinc al cap dues rutes, una per Llatinoamèrica i una altra de Turquia a la Índia sense agafar cap avió. I desprès… tenir una família i envellir amb nets.

Què t’ajuda ara a estar bé, a no tenir recaigudes?

     M’ajuda fer coses que m’emocionen, que li donen un sentit a la vida. Poden ser coses molt petites, com treballar amb nens, que em dóna molta vida. Per a mi, un element molt important és tenir unes perspectives que et facin ganes de tirar endavant. No sempre és així. Hi ha moments foscos, tristos; moments que són una mica desesperants, que dius: “Ja hi tornem a ser, no me n’acabo de sortir”.

     I m’ajuda tenir gent que m’estima, i és fonamental aprendre a estimar-me a mi mateixa. Això ja em costa més. Necessito tenir persones properes que saps que per elles ets important, això és un motor de vida.

Què li diries a una persona que per primer cop passa un problema de salut Mental?

     Bé, primer de tot depèn del tipus de problema de salut mental. Quan veig algú que m’explica coses que em recorden a la meva experiència sempre li aconsello que si es sent molt malament, vagi a un especialista. En salut mental hi ha una tendència a dir: “No tinc dret a estar malament, el que em passa es que sóc dèbil”; una tendència a no voler demanar ajuda, a dir: “A on psicòleg per què hi he d’anar jo?” Des del meu punt de vista, és la salvació. Si una persona esta passant per un  moment fràgil i la seva salut mental s’està debilitant, és important que acudeixi a un especialista o si més no que es pari un moment a escoltar-se i a intentar buscar una solució, la que millor li vagi però mai deixar-ho passar. Crec que no cal estar fatal, igual que no cal tenir un càncer per anar al metge.

     I sobretot , que no s’avergonyeixi del seu estat, que s’accepti amb aquestes pors. Has de fer un cop de cap i dir: “Vale, m’està passant això, si no surt ara, sortirà d’aquí a un temps, així que m’hi he d’enfrontar”. Has de deixar sortir al malestar. I triar el que a tu et vagi bé és fonamental. No quedar-se tancat. T’has de relacionar. Amb l’aïllament s’alimenta el trastorn.

Quin missatge final t’agradaria deixar als qui et llegeixen?

     Trobo que és molt important que totes les persones que vivim una experiència que sigui estigmatitzada tinguem la força i el valor de fer sentir la nostra veu i presentar-nos en societat i dir: “Jo tinc tal trastorn mental, però faig la meva vida”. I no ho enfoco tan com una lluita sinó com una manera de poder guanyar qualitat de vida. Donar visibilitat trobo que és molt interessant. No crec que es faci des de les institucions. A més, crec que la força d’aquests moviments sempre serà a través dels qui el vivim en 1a persona. Això no només en Trastorn Mental, sinó per a tots els col·lectius estigmatitzats. Quant menys tabús hi hagi a la nostra societat, més lliures podrem viure.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top