X

Una ànima de 20 anys

La Caída

Il·lustració © Francesc de Diego

En els primers temps en els que jo visitava la psiquiatra i la psicòloga em trobava, tot sovint, a un noi a la sala d’espera d’aquell centre. Ell era en J., tenia 20 anys. Jo era 3 o 4 anys més gran que ell. Ell era moreno, cabell llis, mitja melena, alt com jo. Vestia senzill. Se’l veia angoixat quan li parlaven gaire estona. Algun dia havíem intercanviat impressions a l’entrada o a la sortida de la consulta. Un dia el vaig convidar a la caminada popular que organitzava l’associació de familiars, pensant que li agradaria l’activitat.

La caminada sempre es fa un diumenge de principis de Juny. Ell va venir amb la seva mare. Jo anava amb la meva germana, mentre el meu pare estava en l’organització de l’esdeveniment.

Aquell dia, res va ser igual que abans i res va ser igual que després. La caminada, d’uns 11 quilòmetres, tenia els seus avituallaments i parada, a mig camí, per esmorzar un entrepà de botifarra, beguda i cafè. Jo no em vaig separar d’en J. Anàvem xerrant pel camí de les nostres coses. A ell li agradava la música d’Extremoduro, la banda de heavy-rock extremenya. Vam estar caminant i comentant temes nostres, de com portàvem la malaltia, etc. La meva germana, com és ella, feia comentaris molt insidiosos, i fins a cert punt, em crispava la seva presència, ja que no m’avinc gaire amb ella. En fi, que aquell dia podríem haver acabat malament, com sempre. Però, sigui com sigui, vam anar tots plegats: En J., la seva mare, jo i la meva germana gran part del camí.

A l’hora d’esmorzar, allà en un replà a tocar d’una ermita, hi havien totes les graelles a punt, tots els organitzadors fent botifarres i entrepans pels 300 o 400 caminadors que habitualment venen a cada edició de la caminada. Amb aquestes que en J. se’m dirigeix i em diu: “- Saps una cosa? Em suïcidaré”. Recordo vagament el que li vaig respondre: “– No diguis això, J… Ni en broma. Un dia et vindré a veure i m’expliques els teus problemes. Però no és hora de parlar d’aquest tema. Gaudeix de l’esmorzar i no tinguis cabòries, J., intenta passar-t’ho bé, ara. En serio.

El vaig notar molt angoixat i ansiós… Com si li anés la vida el que jo li pogués respondre. Aquell dia es va acabar la caminada i cadascú se’n va tornar a casa seva. Jo vaig anar cap a casa, on la meva mare havia preparat un dinar suculent, com acostumava a fer els caps de setmana. Va passar el diumenge. Dilluns següent, al migdia, arribo a casa i el meu pare em diu: “– Dani, han trobat en J. mort, un accident quan anava a agafar el tren”. “– Em prens per estúpid, papa? En J. s’ha suïcidat… Tal i com em va dir ahir en la conversa, durant la caminada.

Vaig plorar de ràbia i impotència. Em vaig sentir un estúpid privilegiat, qui no li va atorgar la importància merescuda a les paraules d’en J. el dia anterior, en l’esmorzar de la caminada.

Vaig anar a l’enterrament. Un munt de gent de la comarca es va acomiadar d’en J. Hi eren tots els representants de les institucions psiquiàtriques, treballadors socials, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, etc.

Vaig sentir-me impotent davant la realitat tan adversa que vivia aquest noi. El seu pare tenia ludopatia. La seva mare a l’atur. La llar de la família estava amb els terres sense acabar. Ell, en J., era fill únic. Patia esquizofrènia paranoide. Fumava porros. Escoltava música molt contestatària, entre altres, Extremoduro. Només calia mirar-li els ulls per adonar-se que la seva ment estava en un altre indret. Que ell negava el seu jo. Que ell negava el seu entorn. Que ell se sentia rebutjat, discriminat i aïllat del món.

I jo em penediré una i un milió de vegades de no haver-li estès la mà quan era just, necessari i imprescindible que jo ho hagués fet… Es va perdre una ànima de 20 anys… Potser no per culpa meva. Però mai em perdonaré que vaig fer cas omís al seu crit d’alarma. En el fons, aquell «Saps una cosa? Em suïcidaré» era un crit d’alarma. Era un dir: “Ajuda’m! Socors! No aguanto més aquesta merda! Necessito ajuda!“. I me’n penediré tota la vida de no haver-li estès la mà a temps.

Cert és, com diu una infermera de psiquiatria del centre on em visito: «Qui diu que ho farà és molt probable que ho acabi intentant». Per tant, alerta! Qui parla de suïcidi… No us el prengueu en broma. No ho diu per dir-ho. Ho diu perquè pateix i té pensaments o idees que li duen a pensar en la fi dels seus dies.

No voldria donar consells. Però jo he tingut moltes vegades pensaments de suïcidi que no he materialitzat mai. Vèncer els pensaments suïcides no és cosa fàcil. Us puc dir que davant de pensaments o idees suïcides caldria demanar un ingrés hospitalari, encara que fos voluntari, amb l’ajuda d’amics, família, etc. Un bon tractament mèdic, molta teràpia, escolta, estimació, afecte, comprensió, temps i ajuda… Pot ser l’inici de la recuperació i la fi dels pensaments o les idees suïcides.

Malgrat tot cal tractar aquest tema amb molta sensibilitat i respecte, sobretot pels qui ja no estan entre nosaltres.

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top