X

Era una vesprada de tardor o d’hivern

Fotografía © Kasia Derwinska

     Era una vesprada de tardor o d’hivern, ja feia fred i aviat es feia de nit. R. i jo feia poc que sortíem junts, teníem uns 18 anys i estàvem a sa casa. Era divendres o dissabte i estàvem fent temps per sortir amb els amics.

     De sobte van trucar al timbre: Era N., un amic de la colla de R. al que jo no el coneixia gaire perquè feia uns mesos que havia deixat d’anar amb el grup d’amics de tota la vida i no havíem coincidit més que pels passadissos de l’institut. La gent de l’institut deia que els seus pares no volien que vingués amb nosaltres perquè ens drogàvem i érem una mala influència.

     N. no va voler pujar i ens va demanar que baixéssim al carrer, que volia parlar amb nosaltres. Vàrem baixar al portal i ens va dir que havia vingut a veure a R. perquè l’ajudés a matar-se. Que necessitava que li aconseguirem alguna substància que el matés.

     Nosaltres ens vàrem espantar i ens vam adonar que la situació era molt greu. Intentem mantenir la calma, però encara no érem conscients de què estava passant, no enteníem perquè ens demanava que l’ajudéssim a matar-se. En el fons volíem creure que no ho volia fer, que simplement demanava ajuda.

     Nosaltres li preguntem que per què vol matar-se. Ell ens explica que hi ha uns homes que li diuen que faci coses que no estan bé, li diuen que mati als seus pares i que ell no ho vol fer, però que té molta por, que el segueixen a tot arreu i que no aguanta més la pressió, l’amenacen contínuament. Ens diu que abans que passi res ha decidit que es vol suïcidar. Ens suplica insistentment que l’ajudem a matar-se, que no hi ha altra solució.

     Nosaltres al principi pensem que aquests homes són de veritat. Té tanta por i tanta angoixa… Li comencem a preguntar coses d’aquest homes i poc a poc anem entenent que tenen múltiples formes, i que molts cops estan dintre del seu cap, que són unes veus que l’estan torturant, altres vegades també els veu, són com unes ombres, van vestits de negre i estan a tot arreu on ell va. Ens diu que va al psiquiatra, que li diu que lo que li passa és culpa nostra, però que ell no vol pensar això, que no ens vol fer mal. També ens diu que li dóna pastilles, que no serveixen de res, que ningú el creu, que aquells homes el volen obligar a fer coses que ell no vol fer i que té molta por d’acabar obeint-los.

     Li diem que l’anem a ajudar però que no l’anem a ajudar a matar-se. Ell vol marxar i tan sols vol que l’ajudem a matar-se. Nosaltres no el volem deixar sol i estem molta estona intentant convèncer-lo que ha d’haver una altra solució i que l’anem a trobar. No sabíem res, no teníem ni idea de com abordar aquella situació, no li podíem treure aquella idea del cap. Quines eines tenen els joves per fer front a aquestes situacions? Tan sols teníem el sentit comú que ens deia que no el podíem deixar sol.

     Finalment, el convencem d’anar casa seva. Decidim que necessitem ajuda i anem a buscar a un altre amic, M., que també viu al barri. Li prometem no dir res als seus pares i decidim dividir-nos. M. i ell van a casa seva i ens esperen allà, R. i jo anem a buscar als altres amics que estan en un bar. Els amics que estan al bar diuen que nosaltres no podem fer res i continuen la festa, a mi em costa de creure que s’ho prenguin d’aquesta manera.

     Mentre anem camí de tornada a casa de N tenim una mala sensació, accelerem el pas. M. i ell estan a l’habitació jugant a l’ordinador. N. li diu que va al bany un moment, surt de l’habitació, camina pel passadís, passa per davant de la porta de la cuina on està la seva mare d’esquenes fent el sopar, arriba al menjador, obre la finestra i es llença des d’un sisè pis.

    En eixe mateix moment nosaltres dos estem caminant pel carrer, veiem el seu edifici de perfil. Jo estic mirant cap a dalt, veiem com cau i com xoca contra alguna cosa, un cotxe o alguna altra cosa.

     M’entra una arcada, comencem a córrer, no ens atrevim a anar on està ell, correm cap al seu portal. Aquí comença a anar tot molt ràpid, la meva memòria no recorda amb claredat. Crec que no entro al portal perquè per les escales baixa M. i la mare de N. Hi ha molts crits que ressonen, però no sé si algun es dirigeix a mi. Vull agafar a M. perquè no vull que surti, diu que és culpa seva. La mare crida, crida molt, veig una tanca metàl·lica que es mou i és la última imatge que recordo. No sé què faig després, ni on vaig, ni què explico als meus pares. Tinc dos dies buits de memòria fins el dia del seu enterrament.

     Han passat molts anys, tinc 34, encara no he pogut passar pel carrer on va caure el seu cos. Tan sols he pogut mirar el carrer de lluny, asseguda en el banc d’una plaça on ens vam asseure un dia M., R. i jo per parlar del què havíem viscut i on ens vàrem donar compte que mai tornaríem a ser els mateixos.

     Els nostres pares tan sols ens van mirar amb cara de preocupació. Ens ho vam menjar amb patates. Però crec que no vam explicar a ningú tot el que havia passat. Crec que érem incapaços d’explicar-ho. Jo, fins a dia d’avui no ho havia pogut escriure i ho he intentat molts cops.

     Vàrem passar per moltes fases, ens vàrem sentir impotents i culpables de no haver pogut evitar el suïcidi, de no actuar abans que la situació arribés a aquell extrem. També vam sentir enuig cap a ell, que havia sigut un covard, que s’havia rendit i que ens havia causat dolor. També vaig sentir molta culpa per deixar a M. sol amb ell, va ser un error i també em culpo de no haver pogut ajudar-lo a superar-ho. I sobretot ràbia cap a una societat incapaç de tenir cura de les persones quan estan en un moment de fragilitat.

     Ja no tinc aquell sentiment de ràbia, ni de culpa. Però és difícil alliberar-te de la sensació que es podia evitar i no vàrem saber com. És com si s’hagués quedat una porta mal tancada per on entra corrent, de tant en tant. De no poder esborrar els detalls desagradables, i penso que si no es pot oblidar és perquè crec que em queden coses per fer.

     Jo em pregunto: Uns joves que ho viuen als 18 anys, què passa si no reben ajuda? Per què tothom calla davant dels suïcidis? Per què es fa com si no hagués passat res?

Alba Monfort


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top