X

La bogeria no existeix

Fotografía © Elena Figoli

Em resulta difícil de fer aquesta afirmació. Entenc que fàcilment és pot atribuir a que tinc un problema greu de comprensió, però tot i així no puc deixar de considerar que no existeix la bogeria, ni les persones trastornades. No existeixen com una malaltia, com ho és el càncer o la diabetis. Les suposades malalties mentals són molt més complexes de determinar; bàsicament, perquè no poden tenir un diagnòstic objectiu, mesurable de forma científica per mitjà de proves neuronals o d’altres. Abans la homosexualitat era una malaltia mental, ara com que esta acceptat socialment, no. Per mi, no són creïbles.

Són moltes les persones diagnosticades. 1 de cada 4 ho estarà al llarg de la seva vida. I aquesta xifra, segons les estadístiques, va en augment. Considero que no són ni seran mai, tota aquesta gent, persones amb problemes mentals, que no són malalts mentals, ni trastornats. Simplement, són i seran persones amb problemes vitals, afectades per la psiquiatria. L’efecte que la psiquiatria pugui tenir sobre aquestes persones no nego que pot ser considerat positiu, El que vull dir és que moltes vegades, penso, que el tractament psiquiàtric va bé perquè està establert que té que anar bé, per exemple l’afecte placebo de les pastilles, o la reconducció del pensament i el comportament cap a la normalitat, també s’assimila de forma positiva, ja que un integra que no és ell el que ha fet o pensat o dit tal cosa sinó la malaltia i que s’ha de curar.

Jo em vaig creure que tenia una malaltia mental. Tothom del meu voltant s’ho va creure. Vaig rebre una etiqueta i vaig creure que així podria arribar a comprendre’m. Ara em fa bastanta gràcia: resulta força estúpid creure que la meva persona pot quedar definida per un conjunt de símptomes, que en general he vist que gairebé tothom del meu voltant els té o els ha tingut: algunes al·lucinacions, vivències d’autoreferencialitat, obsessions, dolors psicosomàtics, canvis d’humor. És molta la gent que algun cop a la seva vida ha vist o escoltat alguna cosa que no hi era present; és molta la gent que ha cregut que quelcom anava dirigit a ell/a quan en realitat no hi anava; tothom s’ha obsessionat amb alguna cosa alguna vegada, ha tingut un dolor per motius psicològics, ha experimentat tristesa aguda o alegria injustificada. Tots els símptomes que estan detallats en el DSM-V, són símptomes de la vida; segurament aquells que més ens incomoden, perquè no acabem d’acceptar que siguin part de la vida, de nosaltres, que ignorem i patolotgizem, fruït de la nostra ignorància de la naturalesa humana.

El perill que correm com a societat, si seguim per aquest camí, es caure en una distòpia com la de “Un món feliç”, de Aldous Huxley, ja que sembla que intentem ignorar el dolor real de la vida per mitjà del consumisme, el sexe i les drogues; deixant que l’Estat ens controli estem perdent llibertat d’acció. Sembla que l’hedonisme sigui la felicitat. Sembla que tot el progrés tecnològic i científic només està al servei de la diversió, no l’hem sabut utilitzar per evolucionar humanament, per crear una societat més participativa i conscient.

És significatiu el llenguatge que s’utilitza a l’àmbit psiquiàtric quan reps un diagnòstic: la preocupació més ben intencionada del teu metge és si podràs portar una vida o no “normal”, tots els centres de recuperació (hospitals de dia, centres de dia) estan encaminats a que puguis portar la tant desitjada vida “normal”. Ningú es preocupa amb la mateixa intensitat de que puguis ser o no feliç; això és secundari, se suposa que va de la mà de la vida “normal”; fora d’aquesta, la felicitat queda anul·lada. La paraula “normal”, ve de norma, i la norma la crea la societat perquè sigui ordenada. El que passa és que si la societat fos com creu ser: democràtica, justa, igualitària, inclusiva, respectuosa, etc., no passaria el que passa, que els que tenen el poder (les grans empreses financeres, la ciència, l’Estat) dominen a la resta, de forma que la “normalitat” no l’estableix la majoria de la gent, sinó que ve imposada i, sinó es compleix, el sistema ja s’encarrega de fer-ho silenciar, a través de la contenció dels hospitals psiquiàtrics (on encara s’utilitzen mètodes violents de contenció, com lligar-te al llit) o les presons.

Jo renego de ser “normal”, i estic orgullosa de la meva diferència, d’haver estat catalogada com “anormal”, perquè seria molt pitjor estar dins de la normativa imperant. Seria una alienada dintre d’un sistema en el que jo no participo activament ni en el que puc créixer com a persona, que té massa, massa coses que per a mi no són normals. I jo quan dic normals, simplement vull dir humanes.

Sincerament, penso, que l’únic que es pot fer perquè hi hagi llibertat real és guanyar-la a nivell legal. Si alguna cosa protegeix a la majoria de persones, és aquest Estat democràtic que cada cop perd més poder per culpa del neoliberalisme; però és l’única sortida que jo veig perquè d’una vegada per totes sigui la majoria qui governi la societat. Quan dic guanyar-la a nivell legal vull dir aconseguir que es respectin les llibertats mentals i que no es patologitzi la diferència ni -ja fa gràcia i tot, de tant estúpid que és-, la naturalesa humana. El problema no el tenim nosaltres, no tenim problemes mentals, simplement no governem la societat.

María Hernández


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top