X

Com han canviat les coses

  Il·lustració © Sergi Balfegó

Haloperidol

     Quan jo vaig començar amb els problemes mentals, les coses eren molt diferents. El tractament que rebíem era diferent. Per posar-vos un exemple: el metge que vaig tenir primer no em va explicar res de què passava amb els meus problemes. I no em va explicar absolutament res de la medicació. Estic convençut que el metge no tenia ni idea del que em passava. Ell em receptava els medicaments que tenia al seu petit arsenal i en paus.

     Ell no tenia solucions i posava cara de saber molt. Els tractaments farmacològics eren desastrosos. Si encara ara no saben exactament què és tot això de l’esquizofrènia, imagineu-vos fa trenta-cinc anys.

     I l’estigma era galopant. Tothom amagant que jo tenia problemes mentals. Y al qui li deia que tenia el que aleshores deien “psicosi endògena” em mirava com si fos un bitxo acabat d’arribar de Mart.

     El metge em sentia parlar durant una hora i amb molta autoritat em receptava unes coses que ell no sabia que feien. I si em sentia parlar durant tant de temps era perquè era de pagament. Quan vaig anar a la sanitat pública, fastiguejat que aquell home em xuclés la sang, em vaig trobar que els metges et sentien durant deu minuts i amb molta autoritat et receptaven el mateix.

     En aquell temps, em sembla que no existien ni associacions de familiars. Després van aparèixer, però vaig trigar molt a conèixer-les. I d’associacions de les mateixes persones implicades no hi havia ni rastre.

     Al servei militar vaig tenir un brot i, ràpidament, es van adonar que jo no he nascut per militar. Em van donar el mateix haloperidol i les altres porqueries que em donava el metge de pagament i des de Madrid em van facturar a Barcelona amb la blanca, que vol dir que s’ha acabat l’exèrcit per a tu.

     Després vaig anar a  un hospital de dia (un lloc on reps un tractament intensiu on passes unes vuit hores diàries) i allò era depriment. I seguies sense saber què passava.

     I què us diré de l’autoestigma? A mi allò de patir psicosi em semblava que era un tipus de psicòpata. Evitava les relacions socials i vivia aïllat, mort de vergonya.

     Van passar els anys i fins que no vaig anar a un centre de dia (un lloc on vas unes hores cada dia i on fas diverses teràpies i on es troba gent que no necessita un tractament tan intensiu com a un  hospital de dia) no vaig començar a saber el que se sabia sobre l’esquizofrènia i el que feia la medicació. Vaig conèixer el moviment en pro de la salut mental de familiars i usuaris. I com la salut mental era el germà pobre del sistema de salut.

     Ara les coses han evolucionat. Ara hi ha clubs socials i associacions. I la gent comença a coordinar-se. Hi ha una certa campanya contra l’estigma.

     Patir una esquizofrènia ha estat una experiència molt empobridora, però les coses crec jo que han millorat. La medicació ha millorat i ara pots saber el que es fa i a poc a poc les persones amb trastorn mental adquirim cert protagonisme en els nostres propis afers.

     Però encara queda molt per fer.

Fèlix Rozey


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top