X

Francesc de Diego: “Pinto per expressar-me i conscienciar la societat dels prejudicis que patim”

Francesc_entrevista1

“Som part de la societat. Volem ser tractats com un més, ni ser tolerats ni paternalisme. Som com tots els demés”

Francesc de Diego: Pintor, il·lustrador i activista de la salut mental.

Sóc Francesc de Diego Fuertes, pintor i il·lustrador. Col·laboro amb algunes associacions, com Grup SIFU, l’Associació de Veïns i Veïnes de Collblanc – La Torrassa, Ràdio Nikosia, i també amb il·lustracions per ActivaMent. Em van publicar alguns llibres recopilatoris, com: “Esquizofrènia Gràfica” i “Imágenes-Imatges”. A més de cartells, còmics i gran quantitat d’exposicions. Em van atorgar el premi Xarxart 2013.

Pinto per expressar-me.

Com és que t’has dedicat a l’art? Com vas començar?

     Tot i que la meva formació tenia poc a veure amb l’art, havia fet un FP 1 de química, vaig començar potenciant una afició, m’agradava dibuixar i pintar. Vaig col·laborar a revistes i fanzines. Fins que un dia em vaig animar a exposar i vaig veure que havia donar a conèixer la meva obra, que tenia una certa qualitat, que agradava a la gent. Així vaig començar. Anava combinant exposicions i còmics amb la feina i tasques habituals. Amb el temps, em vaig animar a treure un primer llibre auto editat: Esquizofrènia Gràfica, per donar a conèixer la problemàtica de salut mental, per conscienciar contra l’estigma que patim. Des d’aleshores, em demanen col·laboracions per còmics, cartells, algun catàleg, he anat participant en convocatòries i altres exposicions.

Com és la teva vida quotidiana, amb tantes col·laboracions?

     Sí, col·laboro amb diverses associacions. Ara mateix, però, estic a un moment una mica impasse. No sé si és del tot bo per mi tant d’activisme. Implicar-se massa en coses, oblidant-se del dia a dia d’un mateix, tampoc és sa. De vegades un ha de tenir temps per sí mateix. Al meu ritme, menor que abans, continuo col·laborant. Sol ser a coses que tenen certa ressonància.

     Al Grup SIFU, he participat a les seves campanyes. A la del 20è Aniversari vaig tenir força implicació, pel que representava. Vam estar tres artistes amb diferent problemàtica donant a conèixer les nostres capacitats. I ara mateix, per al Grup SIFU formo part del reportatge “V15IONES, una exposició sobre històries de superació personal”. L’exposició ja ha començat, i es podrà visitar per tot l’Estat espanyol.

     A Obertament també col·laboro puntualment, amb el que se’m va sol·licitant; per exemple, una presentació de la campanya a la ràdio, com a testimoni, fent de Portaveu.

     Amb la Cristina, la Princesa Inca, estem duent a terme el que serà el meu 4t treball editat. En aquest cas, és un llibre amb textos poètics seus i amb les meves il·lustracions. Sortirà a l’octubre. “Dormidos en el nunca”, estem en plena preparació.

     També preparo ara una exposició, al Centre Cívic de Moli Nou, que estarà del 14 de setembre fins a finals d’octubre: “Abstraccions i Figuracions”.

Estàs d’impasse, però ets activista a l’AVV Collblanc – La Torrassa,  a Obertament, al Grup SIFU, a ActivaMent, exposes…

     Per què l’activisme? És perquè fas comprendre la problemàtica que un i molts vivim. Per a què a nivell social hi hagi inclusió de la gent que estem afectats d’algun tipus de problema de salut mental. Sobretot, perquè la divulgació d’aquests problemes els fa més comprensible i, a l’hora, fan que la convivència sigui més possible. Som part de la societat. Volem ser tractats com un més, ni ser tolerats ni paternalisme. Som com tots els demés.

Què t’aporta a tu l’art? Per què pintes o fas còmics?

     Pinto per expressar-me. Les pintures, el còmic, són el mitjà d’expressió de les meves idees, les pors, la bellesa del que veig, les meves sensacions. És com deixar anar tot el que un té a dins a sobre d’una làmina. I queda plasmat. Així, com a mínim, és la forma que tinc de saber explicar-ho als demés.

     I em sento relativament realitzat. Em sento bé amb el que faig. A vegades trobo que, al menys en temes de salut mental, potser no he sigut tan bo com hauria de ser, no dono molt la cara, perquè encara trobo que hi ha molts prejudicis. Hi ha estigma social, més enllà del que un mateix s’autoimposa. Però amb la pintura i el còmic puc fer aquesta crítica.

Has viscut discriminació per motius de salut mental?

     Sí, com quasi tots, suposo. L’últim cop que vaig intentar reprendre els estudis, ja em coneixien, i em van tancar la porta, em van tatxar de la llista de activitats. La tutora em va dir que no estava per atendre’m. Vaig pensar fer una reclamació, però al final ho vaig deixar córrer. Era una escola d’arts gràfiques, una escola pública, la qual cosa té més delicte.

     També les amistats, li ha passat quasi a tothom, costa més mantenir-les. Però les que hi són, hi són perquè són de qualitat. Perquè veure una persona malament i estar allà és un referent de que són bones persones.

     I l’autoestigma clar que el porto. Potser m’assenyalo massa els errors, i això em fa anar més doblegat del compte.

     De vegades crec que si ho poguéssim deixar més de costat… Que implicar-se massa és un cercle viciós. Però d’altra banda trobo que és el que s’ha de fer. Cal divulgar, educar, donar a conèixer la problemàtica per a que s’entengui.

Com va ser per tu ser diagnosticat? Com ho vas viure?

     M’ho van dir molt malament: Em van donar el diagnòstic i van suposar que jo ja sabia què era. Un error per part dels professionals. Jo vaig suposar que era una espècia de depressió. No sabia què era l’Esquizofrènia.

     A mi ja em van medicar a la infantessa, per consell mèdic i de l’escola. I jo crec que medicar prematurament pot fer dany. Amb 9 o 10 anys no són edats per donar fàrmacs, el cervell s’està desenvolupant. Clar, darrera de cada recepta hi ha un benefici.

     Amb posterioritat, un metge de capçalera em va convèncer de prendre un antipsicòtic. Desprès de donar voltes per psicòlegs i psiquiatres, públics i privats, vaig acabar a un Hospital de Dia, a on em van fer el diagnòstic. Però ningú m’ho va explicar. Per això vaig pensar que era millor deixar un tractament que no veia útil, que no entenia. Ho vaig deixar i vaig tenir una recaiguda. L’entorn no era gaire favorable.

     Amb el temps vaig anar prenent consciència de la necessitat d’un tractament i de conscienciar a la gent. Però no parlo només de les pastilles. Va ser aleshores que vaig començar amb els dibuixos, les exposicions i els llibres.

Consideres que t’has recuperat, tot i viure amb un diagnòstic per tota la vida?

     La recuperació és poder fer una vida dins d’uns marges estàndard, com tothom. Què és exactament, depèn de cada persona. Per mi és portar una vida normalitzada. Jo no sé si la tinc, si la meva vida és plena, però al menys tinc uns marges que són, diria, correctes. “Vivo y dejo vivir”.

     Hi ha problemes que, per la medicació, sempre estan allà, com els problemes amb el pes. També a vegades tinc algunes percepcions o alt-i-baixos molt marcats.  I les addiccions a les drogues legals: cafè i tabac. La dificultat per deixar-les, si ja de per sí és difícil, amb un problema de salut mental és una mica més fort.

     I en altres punts estic, potser, com a la sortida. Això li passa a molta gent que té aquest diagnòstic, crec, de no tenir parella ni fills. Veure que és més difícil fer un projecte de família… Tinc altres coses, com el dibuix, poder disposar del meu propi sostre, mantenir el carnet de conduir (malgrat que el CRAM em va retirar el BTP i haig de renovar el B cada any), i tot el que faig.

La teva família entén el que et passa?

     En part sí. Varia, des d’entendre’t molt bé que et sorprèn, fins a d’altres vegades de no comprendre’t. Però estan allà, que és el que compta. Per a lo bo i lo dolent. Per recolzar-te si fa falta i per compartir les alegries. I també si jo he d’estar per algú, intento estar allí.

Què li diries a una persona a la que acaben de diagnosticar o que ha sortit del seu primer ingrés?

     Que s’informi, que sigui crític, que tingui el seu propi criteri sobre el que li passa, que busqui informació adient sobre la seva problemàtica. Que vagi a biblioteques i llibreries. Que parli amb qui tingui confiança.

     Amb el temps, també que vagi a les associacions. Que no s’absorbeixi, potser, però que estigui en contacte, que s’apropi. I que cuidi que el seu cercle no sigui només de salut mental.

Alguna cosa més que vulguis dir-li a qui t’estigui llegint ara?

     Compreu el meu nou llibre… (Riures). Dir a la gent el que ha de fer, tampoc crec que sigui adient. No sé, no mireu massa televisió… (Riures).

     No, ara de debò. Cal intentar viure lo més plenament possible, dins de les dificultats que puguin haver-hi. Les diria que no s’autolimitin. També que es documentin. I que no s’excedeixin en centrar-se massa en els seus problemes, sinó en les seves capacitats, que no s’oblidin d’allò que els agrada fer.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top