X

Aprendre del món a cada caiguda

Continuar el Viaje

Fotografia © Kasia Derwinska

   El llenguatge és important perquè gràcies a ell construïm pensament i triem veure’ns i parlar de nosaltres d’una manera o altra. I construïm a partir del llenguatge, tant a nivell individual (jo parlo de mi segons com em percebo i els altres em percebran segons com em vegin i m’escoltin), com a nivell col·lectiu (podem tractar com a societat de manera despectiva a tot un grup, o podem esforçar-nos col·lectivament perquè el nostre llenguatge no sigui estigmatitzador o ofensiu).

     El llenguatge també és important a l’hora de descriure el nostre procés intern, les nostres lluites interiors. Fa poc una persona propera, estimada, deia de mi que estic retrocedint per culpa de la crisi que estic passant actualment. I potser és una manera de veure-ho, però jo crec que és una manera bastant destructiva i en la qual el llenguatge utilitzat no ajuda.

     Crisi. C-R-I-S-I-S. Quan estic bé, sobrevola la paraula per sobre meu, sempre sotjant, la crisi en la qual puc re-caure (“re-“, perquè ja hi ha hagut tantes caigudes que no podria numerar-les). Quan estic malament, l’etiqueta: Crisi, crisi! I retrocés, és clar, com si el meu trastorn seguís una línia recta i jo hagués tret mala puntuació amb el dau i hagués caigut en una casella amb càstig: “recules deu caselles, ara estàs com fa vint anys”.

     És cert que jo mateixa moltes vegades caic en pensar que no avanço en el meu procés, que de vegades em miro i em pregunto si dels meus quinze anys fins aquí no he après res. I clar que he après, sobre mi, sobre com funciono, com m’afecten les coses, com em relaciono amb el meu entorn; i sobre el món en el qual visc, com anar trobant un lloc en ell encara que de vegades se m’escapi, com construir-me petits espais en què sentir-me a gust … Repetir alguna conducta insana que va aparèixer per primera vegada en la meva adolescència no vol dir que des de llavors fins avui no hagi après, no implica un retrocés, una crisi, un nou fracàs a ficar dins la motxilla.

     És inevitable, molts de nosaltres vam passar i potser seguirem passant per recaigudes i moments de baixada, però no crec que ens ajudi atiar-nos amb el fuet de les crisis i els retrocessos. Potser si som capaços, fins i tot en els moments dolents, de saber que cada recaiguda ens agafa més savis, més experimentats, més capaços de fer-los front sense trencar-nos, inclús fins i tot -com em passa a mi- amb un entorn més afí, un que jo també he sabut construir-me i que fa pinya amb mi quan més ho necessito, que es deixa la pell per recolzar-me … potser si som capaços, com dic, de trobar i valorar els avanços que fem fins i tot en els moments més difícils, estiguem llavors donant passos endavant fins i tot en el bell mig de la nostra recaiguda.

     Vull recuperar una frase que sento aquests dies en una cançó titulada  “Peras y manzanas”, de l’artista conegut en xarxes com Viruta FTM. Traduïda al català dóna títol a aquest post: “…y aprender del mundo con cada caída”. És difícil ser capaç d’entendre així una caiguda, difícil no veure-la com una taca en el nostre expedient vital, però probablement entendre-ho així faria que quan passem per un mal moment no ens haguéssim de sentir malament doblement, no només per la sotragada en sí sinó també per la culpabilitat d’haver-nos deixat caure novament i de sentir-nos conseqüentment fracassats.

     Així és que, en la mesura que puc triar, vull intentar experimentar aquesta sensació, la de “aprendre del món a cada caiguda” i també en aquesta. I saber que, fins i tot en els meus moments en què tinc l’ànim més baixet, no se m’oblida tot el que he après sobre mi i sobre aquest món en què m’ha tocat viure, no perdo la maleta plena d’experiències amb la qual em moc, no parteixo altra vegada de zero com va fer el meu “Jo” adolescent, sinó que tinc molt camí recorregut darrera la meva esquena i que en aquesta crisi, si és que calgués dir-la així, segueixo aprenent, segueixo afegint material als meus pensaments, a la meva maleta d’experiències. Perquè els possibles judicis externs que rebem, moltes vegades fets des de la preocupació o l’angoixa, no han de contribuir a paralitzar-nos o culpabilitzar-nos. I perquè si fem això, si aprenem del món a cada caiguda per la qual passem, potser ens ajudi a no viure-les únicament des del que és negatiu, no sentir-les com aquest fracàs que ens llastra, i sí veure-les com una vivència més que ens ajuda a seguir avançant, aprenent, desenvolupant-nos com la persona completa que som.

     Sí, també en aquestes “crisis”.

Marta Plaza


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top