X

La Zona Intermèdia: el Trastorn Bipolar en el meu Brot Psicòtic

Subir y Bajar

Fotografia © Elena Figoli

Què m’està passant? El més profund de la meva consciència s’ho pregunta. A algun lloc del meu cap, sé que m’està passant quelcom. I encara que sento com s’ho pregunta, aquesta part de la ment està amagada, la tinc tancada, vol sortir, però no li faig cas. No li faig cas perquè no pot ser, no em pot estar passant això a mi. Ningú m’ha informat sobre això i, si m’han informat, tots els que prestàvem atenció a aquesta persona hem girat la cara, hem mirat cap a un altre costat.

     No, aquestes coses no succeeixen. Aquestes coses no li poden passar a qualsevol. I menys a mi. No tinc la informació necessària. Tots pensem que si no parles d’aquestes coses, a tu no et poden passar. Per això em deixo portar.

     I passa. Vaja que si passa. No importa que siguis alt o baix. No importa que siguis prim o gros. No importa que siguis lleig o guapo. No importa la classe social a la qual pertanys. La malaltia t’ha triat a tu i no pots fer res per evitar-ho.

     Segurament, hi haurà algun motiu pel qual la malaltia t’ha triat a tu. T’han fet fora d’una feina en la que eres totalment competent. La teva relació sentimental s’ha acabat quan tu has fet tot el possible perquè continués. No importa quin sigui el motiu, allò important és que només ho pots saber tu. I ho pots trobar.

     Però no pot haver cap motiu, perquè tu ets més fort que tot això. Tu et pensaves que coses així no et podrien desfer. Per això renegues d’aquest motiu. Algun dia podràs trobar-lo, algun dia podràs adonar-te que tu no vas tenir cap culpa en els fets que estan provocant el que t’està passant. Algun dia podràs estar en pau amb tu mateix. I aquest dia pot ser que sigui demà. Per acabar sent avui.

     Mentrestant, em deixo portar. Em deixo portar perquè estic volant. Mai a la meva vida havia sentit això i de moment és plaent. Les sensacions positives s’estan disparant. Sento una felicitat immensa. Sento una motivació extraordinària. Sento una realització amb mi mateix com mai l’havia sentit fins ara. Ballo, salto, canto.

     Però aviat, molt aviat, sento els efectes adversos. I és més lògic del que sembla. En un brot psicòtic tot el que puja, baixa. Però jo no ho sabia. Pensava que estaria a dalt per sempre. Pensava, amb el plaent que era, que aquest havia de ser el meu estat natural.

     Però el meu cap ha de tornar al meu estat natural. I el meu estat natural està a la zona intermèdia. Ni fred ni calor. Ni felicitat ni tristesa.

     I començo a baixar. El meu cap comença a buscar un altre cop aquesta zona intermèdia. Qualsevol altre estat anímic m’aïlla de la realitat. No em deixa pensar amb claredat. No em deixa pensar en el que serà bo per a mi pròximament. Per això la malaltia no em deixa ser-hi.

     I segueixo baixant. Per què el meu estat anímic no es queda a la zona intermèdia? Segueixo baixant. He vist passar la zona intermèdia i m’he preguntat: Per què no em quedo allà? Segueixo baixant. La zona intermèdia comença a quedar lluny, molt lluny. I em segueixo preguntant: Per què?

     La resposta és molt senzilla: tot el que vaig pujar al seu moment, ara ho he de baixar, però a partir de la zona intermèdia. Si vaig pujar una muntanya de cinc-cents metres a partir de la zona intermèdia, ara he de baixar una profunditat de cinc-cents metres a partir de la zona intermèdia.

     Espero, almenys, que després d’estar en el més profund que ha conegut el meu cap, després de comprovar el que és el pitjor dels estats anímics que puc tenir, pugui tornar a la zona intermèdia.

     Però què va. El meu cap s’ha convertit en una muntanya russa. Torno a pujar. Estic a la zona intermèdia. Però vull més. Vull tornar a estar a dalt. Vull tornar a sentir aquelles sensacions que em van fer sentir que era el millor. Que podia tocar el cel amb les mans. Que us podia salvar de l’inevitable destí de la humanitat: la seva desaparició. Que us podia salvar de l’apocalipsi.

     Però ja està bé, no? Algú, en algun moment dels sis mesos que em va durar el brot psicòtic, em va aconsellar que anés al psiquiatra. No li vaig fer cas. Em deia a mi mateix una de tantes frases fetes que no serveixen quan estàs passant un brot: “El temps tot ho cura”.

     Quan travessava el brot psicòtic, qualsevol frase feta, qualsevol consell, qualsevol intent de controlar el meu cap, era inútil. I només hi havia una solució: el final del brot psicòtic. El dolent és que coincidia amb el meu final.

     Així que vaig fer cas d’aquell gran amic. Va ser una persona que amb prou feines coneixia. I vaig anar al psiquiatra. Aquest consell m’ho va donar la segona vegada que parlava amb ell. Li vaig explicar els meus problemes perquè va ser l’única persona que va voler escoltar-los.

     I així va ser en el meu cas. L’únic que vaig haver de fer perquè canviés el final del brot psicòtic, va ser explicar-li, a la persona adequada, el que m’estava passant. I aquella persona no va fallar. De fet, per això penso que sempre hi haurà persones a les que les expliquem els nostres problemes de veritat i que no fallaran. Per això, per a mi, l’apocalipsi va deixar de ser una cosa inevitable.

Alfonso Gálvez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top