X

Obre la neurocirurgia un camí cap a la recuperació?

Egas Moniz Segle XXI

Il·lustració © Sergi Balfegó

     Per primera vegada al món, a una pacient de 47 anys amb esquizofrènia refractària se li ha practicat neurocirurgia per inserir-li uns elèctrodes al cervell i s’ha aconseguit disminuir els deliris i les al·lucinacions que patia.

     El passat dimarts 30 de juny, es va fer públic a l’Hospital de Sant Pau, pel Dr. Enric Álvarez, la Dra. Iluminada Corripio i el neurocirurgià Joan Molet, els resultats de l’operació que es va practicar el passat desembre de 2014. Es va dir que a aquesta pacient intervinguda li han remès les al·lucinacions i els deliris. Una dona diagnosticada d’esquizofrènia als 22 anys i que s’havia passat 20 anys sense pràcticament sortir de casa, mostrant resistència a tot tractament mèdic.

     Jo crec que això és una excel·lent notícia. Tot i que no ens hem d’exaltar. Durant 6 o 7 mesos que han transcorregut des de que se li va practicar la neurocirurgia, hauran tingut temps els especialistes per fer les proves pertinents que apunten a la millora de la pacient. Però la vida és molt llarga i és d’hora per afirmar que això sigui la solució que apunti a ser la definitiva, i que per tant, no torni a recaure, ni li afecti a altres àrees cognitives, etc.

     Creieu que aquest tipus de neurocirurgia obre un camí cap a la recuperació d’alguns trastorns mentals dels més severs i discapacitants? Estem a les portes d’un canvi de paradigma en relació al tractament d’alguns casos de persones amb trastorns mentals severs els quals es resisteixen a tots els tractaments mèdics, o sigui, la química sintètica? Serà un filó per desenvolupar en el futur? Ens durà a les persones amb esquizofrènia i altres trastorns a la millora de la qualitat de vida o a una recuperació sostenible en el temps?

    Avui en dia es coneix més l’estructura i funcionament del cervell, on s’ubica la nostra ment. Sempre parlem de ment, però no oblidem l’aspecte físic i neurobiològic de la salut mental, que adopta la forma física del cervell.

     És normal que, ara, sorgeixin els fantasmes de la lobotomia, com en el reportatge de Joaquim Jordà: “Mones com la Becky”, sobre Egas Moniz (neurocirurgià portuguès que va guanyar el Nobel de medicina). Tenint en compte la brutalitat dels mètodes emprats en les lobotomies, tan sols desitjo que no es torni a fer mai més! Fa fredor!

     Alguns no hem oblidat els elèctrodes amb les descàrregues elèctriques que patia l’actor Jack Nicholson a la pel·lícula “Algú va volar sobre el niu del cucut”, o Russell Crowe a “Una ment meravellosa”. Existeix un Dia internacional de protesta contra el Tractament d’Electroshock, ho sabíeu?

     Però, tornant al tema, estem parlant d’una cirurgia més avançada tecnològicament, amb uns neuroestimuladors que emeten uns impulsos elèctrics de molt minsa intensitat, que es col·loquen estratègicament en llocs molt concrets i localitzats de l’encèfal, que els impulsos es regulen depenent de la resposta de la pacient.

     Sí, és un tipus de neurocirurgia invasiva, però si els resultats són esperançadors… Que no s’apagui la flama de l’esperança per molta gent que pateix aquesta mena d’esquizofrènia refractària, aproximadament un terç respecte l’1% de persones amb esquizofrènia al món sencer.

     En els malalts de Parkinson van essent habituals aquestes intervencions. També s’han aplicat  en casos de depressió profunda i d’epilèpsia, però acotant els elèctrodes en altres parts afectades del cervell. Aquest és el primer cop que es practica en una pacient amb esquizofrènia.

     Diaris com La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i La Razón han fet articles al respecte. TV3 va treure la notícia el mateix dia. Als Matins de TV3 la periodista Lídia Heredia entrevistava el Dr Álvarez, i va dir que li va sorprendre veure tants periodistes en la conferència. No és per menys, és un fet que s’ha donat per primera vegada al món, amb el finançament del FIS (Fons d’Investigació Sanitària) i el recolzament del CIBERSAM, una entitat de prestigi a Espanya.

     Estem davant d’una nova forma de tractar trastorns mentals severs, que dóna resultats positius, que funciona… O estem davant un intent de reproduir antics mètodes, però amb tecnologia més avançada? Preguntes retòriques que em duen a concloure que no hi ha res definitiu en salut mental… Tot són millores i bones intencions.

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top