X

La frontera difusa de les Paranoies

Volar la imaginación

Fotografia © Kasia Derwinska

 

   Si una persona creu que l’estan vigilant, que la persegueixen pel carrer, que tenen el seu telèfon punxat, és molt fàcil que un observador extern, tenint en compte el seu context social i personal (si es tractés d’un espia seria totalment normal), consideri, des del seu punt de vista, que aquesta persona té un deliri de persecució o vigilància. No obstant, considero que hi han casos en els que no resulta tan fàcil traçar una línia que catalogui certs pensaments i vivències com a patològiques; és a dir, com a paranoies.

     En el meu cas, a mi m’han diagnosticat esquizofrènia paranoide crònica, però considero que els meus “símptomes” mantenen certa dificultat de classificació. El nom adjudicat per aquesta “ciència” anomenada psiquiatria al que em passa és Autoreferencialitat i Suspicàcia. Això vol dir que penso que tot el que passa al meu voltant va dirigit a mi i que tothom té males intencions vers mi; però jo em conec millor que ningú i sé que això no és cert ni en un 75% dels casos.

     Si ens posem a generalitzar, crec que la gent és gent, ni bona ni dolenta. Desprès sí és cert que, a vegades, tinc aquella sensació de què un cantant del Metro, al passar pel davant, està cantant especialment per mi; però això què pot tenir de perjudicial per a mi i per a ningú? Que algunes vegades la gent que riu, i no sé de què riuen, crec que s’estan rient de mi a la cara… però això a qui no li ha passat mai? A més a més, a vegades també tinc la impressió que la gent no es fixa en absolut en mi, que tinc la qualitat de passar desapercebuda fàcilment. Així que jo més aviat hi veuria aquí una contradicció, més que no pas un deliri consistent.

     Bé, pot semblar que tracto de defendrem del diagnòstic que he rebut. En veritat això ja no passaria si la esquizofrènia paranoide tingués una millor consideració i acceptació en la societat. Però en realitat el meu propòsit és posar-lo en qüestió; qüestionar sincerament si el que em passa necessita que sigui tractat amb medicació o no. Medicació antipsicòtica, que per altra banda n’he pres en més elevades dosis i no m’ha eradicat aquests “símptomes delirants”.

     El que jo, de tot plegat, no veig gaire normal és que a vegades trobi pitjor el remei que la malaltia; haver rebut un diagnòstic com el d’esquizofrènia paranoide fa que les inseguretats, que de per si ja acostumem a tenir les persones, s’accentuïn, ja que d’alguna manera penses que tens alguna similitud amb el mite del boig desposseït de tot sentit, totalment incomprensible i absolutament perillós. Llavors, tot el que penses i sents has de analitzar-ho per arribar a la conclusió que és real i té sentit. I no només et fa perdre confiança en tu mateix, sinó que a més totes les persones que t’envolten tampoc confien en tu. Jo fa tres anys que vaig rebre aquest diagnòstic, i entre les coses que m’ha costat bastant d’aconseguir és que els meus pares em deixessin sola a casa, i tenia 23 anys!, quan als 16 ja em quedava caps de setmana sense ells.

     Per altra banda, fa poc vaig anar a una conferència de la Fundació Nova Psiquiatria, on consideren que s’està sobrediagnosticant i sobremedicant. Segons el psiquiatre que impartia la conferència, Javier Álvarez, actualment el 50% dels americans d’Estats Units són considerats malalts mentals i conseqüentment s’estan medicant. La Nova Psiquiatria per a mi no es res més que l’intent de posar sentit comú a una “ciència” que sembla que l’ha perdut.

     En conclusió, crec que les persones tenim una clara tendència a l’exageració. Jo exagero quan dic que el que m’ha passat i em passa es completament “normal”, però els psiquiatres també exageren quan passen a considerar qualsevol petita raresa com a símptoma patològic. El dilema que tinc ara no és si sóc normal o anormal, perquè ja m’és igual, el meu dilema actual és si prendre’m la mediació o no, si tornaré a tenir un brot o no. I això amb el temps s’aclarirà.

Maria Hernández


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top